S'acomiada el 2011 i es hora de fer balanç, com sempre.
I la millor manera de fer-ho es analitzant amb calma i bona memòria tot el que em vaig proposar fer per aquest any que s'acaba ara fa just 365 dies.
I la veritat.. no pot ser més rodó!!
A principis d'any encarava amb molta decisió i molt d'esforç els últims exàmens de la carrera, entre els que es trobaven autèntiques roques. Com sempre a la UB, els nadals eren època d'estudi, però no es el mateix quan saps que de tú depén acabar ja un camí que durava ja 5 anys.. ho tenía a l'abast, i al final ho vaig culminar a la primera. Ara ens podem tornar trascendents sobre la importància de la carrera en sí, de si servirà d'alguna cosa en el futur o no.. però jo mai m'ho he pres així. La carrera ha tingut molt de valor tenint en compte que jo estava casi defenestrat al batxiller després del que tothom sap.. fins i tot notava que a meitat de llicenciatura les forçes m'abandonaven, era molt dur anar a la universitat i treballar per les nits en época de treballs i exàmens, i tmb ho era quan seguia anant a la universitat i no tenia feina. Però el 2011 vaig completar el cim, vaig adonar-me q jo, quan començo una cosa, l'acabo. Vaig guanyar molt confiança, així com llibertat!
Quan una persona té un fill smpre el veu més bonic que el de qualsevol, i a mi em passa el mateix. Se el que he passat, i per a mi, aquesta carrera té més valor que el de qualsevol altre company/a, ja siguin d historia o d'un altra branca. Amb això vaig començar d'una manera inmillorable l'any... prometia...
Allà pel 2006 em vaig prometre a mi mateix fer l'intent de viatjar ni que fos un cop l'any. No era fàcil tampoc, i més tenint en compte els meus recursos. Doncs ho he anat assolint, algún any sense estridències, però sempre grans viatjes. Pro lo del 2011 es de traca i mocador!!
-Al febrer visita a Roma (per segón cop), al abril estreno a Londres i al maig, tirant la casa x la finestra, a Chicago i Nova York (amb clar protagonisme per Chicago)
4 ciutats, 3 viatjes.. en aquest aspecte no m'ha pogut sortir millor la jugada en aquest any. Això si, l'explicació de cada viatje ho deixo en posts posteriors, ja que cada un mereix un analisi profund.
Però sobretot, aquest any ha estat marcat per el "pla".
Un cop acabada la carrera vaig sentir tal sensació de llibertat que em va permetre volar en els meus pensaments i això va donar com a resultat una idea, convertida i idealitzada posteriorment en un somni. Somni perque em conec, perque a mi, planejar coses a gran escala mai m'ha sortit bé. Analitzant el pq mai em sortia bé vaig descobrir una de les claus, i es que cridava als 4 vents el que volia fer. Si, sóc supersticiós, i crec que això ho dinamitava tot, per això, des de febrer vaig començar a treballar en el projecte en secret, i un dels requisits per poder transformar el somni en realitat era la feina... i aquí em trobo en un altre punt
GRÀCIES MB!! Ha sigut l'any en el que més diners he guanyat, amb molta diferència del segón. Sense la necessitat de ser fixe enlloc ni ganes de ser-ho, he guanyat molts calers gràcies al meu bon fer d'anys anteriors, i a la meva entrega absoluta en la feina. Unes xifres de les que em sento molt orgullós, ja que, repeteixo lo de la carrera, crec que m'ho he merescut més que ningú. I això m'ha fet creure en el meu projecte
I dic que aquest any em mereixo lo bo que m'ha passat pq m'ho he currat "de lo lindo". Tenia clarissim que aquest era un any de posar-se el mono de treball, de fer la feina bruta, de labors d'intendència, etc etc. Sabia que anava a ser llarg i dur, però això ho he paliat perfectament pq se m'ha passat en no res.
També hi han coses dolentes evidentment, i oblidar-ho es un error. Però s'ha de saber passar pàgina sempre, ens hem de quedar amb les coses bones i saber que les dolentes, o passen pq han de passar, o passen per alguna raó, raó que, si be no ara, en un futur serà clara i concisa.
Per acabar repeteixo lo del projecte... ara va prenent forma, tot i que encara queda lo dur i lo difícil, i segons passen els dies sorgeixen dificultats cada cop més imprevistes i sorprenents, pero com es una cosa que es pot palpar, ja ha estat desvelada al meu cercle de confiança. Un cercle que, si més no, es composa de gent molt diversa, i que he intentat que no tinguin relació entre si. Agraeixo totes aquelles xerrades en les quals em donaveu consells, el vostre parer, les vostres opinions. Tot i que algunes xocaven frontalment amb mi, que sàpigueu que totes han estat ben rebudes, i se que me las heu donat amb tot l'apreci que sentiu per mi.
I amb els agraiment vull acabar, perque en el fons, sense vosaltres ni projectes ni polles en vinagre, tot i que sigui un Iceman reconegut i el tio més sentimentalment independent que ha trepitjat aquest planeta. Vosaltres sabeu qui sou, se que heu estat allà quan us he necessitat i segur que si no la cago massa seguireu estant. Moltes gràcies doncs ^^
Doncs bé, com veieu ha sigut un gran any per mi. També m'agradaria destacar a la gent que he conegut aquest 2011, si bé no ha sigut molta, si molt bona, i amb molt bona pinta, anem a veure si el 2012 ho confirma això.
Una de les claus del 2011 crec que ha sigut anar seguint, mes a mes, tots els objectius que m'havia plantejat i que depenien de mi. Al març, al agost, al octubre.. durant tots els mesos anava repassant el que havia promés de fer, i ho he assolit, i això, a la llarga, t'acaba donant molta pau interior. Així doncs, ho faré de nou.
Bueno, us desitjo a tots molt bona entrada al 2012. Un any en el que els somnis s'han de complir, un any que per mi hauria de tenir 364 dies i 14hores jejeje. Xauuuuuu!!!!
dissabte, 31 de desembre del 2011
dilluns, 21 de novembre del 2011
Post-eleccions 2011
Bona tarda Espanya pepera.
El resultat de les eleccions el sap ja tot el món. El PP ha aconseguit una majoria absoluta cantada desde ja fa molt de temps. En nombre de vots, no han tret molts més que en el 2008, però la davallada històrica del PSOE ha actuat amb força.
El PP ha guanyat, per majoria, gràcies als seus votants fidels que sempre es mobilitzen. Doncs chapó x ells. Tenen una idea del que volen al estat on viuen que difereix 100% amb la meva però es respectable. Com diu la frase; "el pueblo ha hablado". Ja veurem on ens porta tot plegat, però el cert es que se'ls hi ve un marrón enorme, aviam que fan x sortir d'aquesta encreuada tant perillosa, pq tot i que la gent no ho cregui, Espanya segurament seguirà baixant i es molt difícil que es recuperi ni tan sols una miqueta. Com a català aquest serà un cop demolidor. Un PP amb majoría es el pitjor que li podría passar a Catalunya, i està per veure x on ens donen i com ens en sortirem. Pro ho farem, amb temps i vaselina.
Però el fet remarcable són els 110 escons del PSOE.. i jo em pregunto.. qui nassos els ha votat??? Que han fet en els ùltims 3 anys per rebre ni tan sols un sol vot. Es parla de davallada històrica en quan al nombre d'escons, però després del que han fet al país, que rebin el suport de més de 5 milions de persones em va vergonya aliena. Ni ho entenc ni ho vull entendre. Cas apart a Catalunya. Aqui han aconseguit ser la segona força. Però perque?? Germanes i germans catalans, no us heu sentit suficientment estafats per els socialistes que els heu seguit votant? Bueno, això una part, pro no em posaré extremista, pq està clar que han baixat, i ja els hi està bé, però que molt bé.
I anem a un punt en el que ahir vaig pensar detingudament. CIU ha aconseguit 6 escons més. Ha guanyat a Catalunya. Es que ningú es queixava de les retallades en sanitat i en educació? Si han aconseguit aquest resultat, es que algo bo estan fent oi? I sino, llavors vol dir que la ciutadania ha donat clarament l'esquena a aquells que des que Mas va començar amb les tisoretes no han deixat de plorar. Ara segurament seguiràn plorant, pro el senyor Mas ha sortit molt beneficiat. Si no volieu retallades, ara en tindreu 2 tasses.
I per acabar, m'agradaría que el 15M passes a denominarse el 17D, 17 de desembre, que es el meu aniversari, i, pel que veig, serà més significatiu que aquest moviment (x dir-li algo). S'ha vist i demostrat que vaig tenir raó des del primer dia. On estan ara tots els que van posar la careta del senyor V de la pel:licula "V de Vendetta" al seu perfil del facebook? Que han votat els indignats? Al PP? Al PSOE? A CIU? A IU?... aixxx... en teoria i sobre el paper deurien haver votat un partit com escons en blanc. I clar, com es va autodenominar aquell moviment com a REVOLUCIÓ, doncs ahir Escons en blanc debia d'haver fet un resultat escandalós, que fos portada a tots els diaris nacionals i internacionals si m'apures. Pro res de res oi?
Ahir es va veure clar el que es Espanya, si t'agrada bé, i sino doncs adaptat, lluita, fuig, canvia, baralla't.. fes el que vulguis, pro no ploris més. This is Spain, pepera, sense memòria, i amb gent que vota sense saber. Però s'ha de respectar. I aquest es l'ùltim punt que m'agradaria remarcar: he vist molts comentaris al facebook de gent faltant al respecte, insultant als votants d'altres partits. Repeteixo, x molt que no s'entengui o que als nostres ulls sigui injustificable, es perd tota la raó fent actes d'aquests tipus. Ho rebutjo 100%
pd: sobre la llei d'Hondt no m'agradaira pronunciar-me. Estar clar que no es massa democràtica, peró afavoreix als nacionalismes. No em posiciono llavors.
El resultat de les eleccions el sap ja tot el món. El PP ha aconseguit una majoria absoluta cantada desde ja fa molt de temps. En nombre de vots, no han tret molts més que en el 2008, però la davallada històrica del PSOE ha actuat amb força.
El PP ha guanyat, per majoria, gràcies als seus votants fidels que sempre es mobilitzen. Doncs chapó x ells. Tenen una idea del que volen al estat on viuen que difereix 100% amb la meva però es respectable. Com diu la frase; "el pueblo ha hablado". Ja veurem on ens porta tot plegat, però el cert es que se'ls hi ve un marrón enorme, aviam que fan x sortir d'aquesta encreuada tant perillosa, pq tot i que la gent no ho cregui, Espanya segurament seguirà baixant i es molt difícil que es recuperi ni tan sols una miqueta. Com a català aquest serà un cop demolidor. Un PP amb majoría es el pitjor que li podría passar a Catalunya, i està per veure x on ens donen i com ens en sortirem. Pro ho farem, amb temps i vaselina.
Però el fet remarcable són els 110 escons del PSOE.. i jo em pregunto.. qui nassos els ha votat??? Que han fet en els ùltims 3 anys per rebre ni tan sols un sol vot. Es parla de davallada històrica en quan al nombre d'escons, però després del que han fet al país, que rebin el suport de més de 5 milions de persones em va vergonya aliena. Ni ho entenc ni ho vull entendre. Cas apart a Catalunya. Aqui han aconseguit ser la segona força. Però perque?? Germanes i germans catalans, no us heu sentit suficientment estafats per els socialistes que els heu seguit votant? Bueno, això una part, pro no em posaré extremista, pq està clar que han baixat, i ja els hi està bé, però que molt bé.
I anem a un punt en el que ahir vaig pensar detingudament. CIU ha aconseguit 6 escons més. Ha guanyat a Catalunya. Es que ningú es queixava de les retallades en sanitat i en educació? Si han aconseguit aquest resultat, es que algo bo estan fent oi? I sino, llavors vol dir que la ciutadania ha donat clarament l'esquena a aquells que des que Mas va començar amb les tisoretes no han deixat de plorar. Ara segurament seguiràn plorant, pro el senyor Mas ha sortit molt beneficiat. Si no volieu retallades, ara en tindreu 2 tasses.
I per acabar, m'agradaría que el 15M passes a denominarse el 17D, 17 de desembre, que es el meu aniversari, i, pel que veig, serà més significatiu que aquest moviment (x dir-li algo). S'ha vist i demostrat que vaig tenir raó des del primer dia. On estan ara tots els que van posar la careta del senyor V de la pel:licula "V de Vendetta" al seu perfil del facebook? Que han votat els indignats? Al PP? Al PSOE? A CIU? A IU?... aixxx... en teoria i sobre el paper deurien haver votat un partit com escons en blanc. I clar, com es va autodenominar aquell moviment com a REVOLUCIÓ, doncs ahir Escons en blanc debia d'haver fet un resultat escandalós, que fos portada a tots els diaris nacionals i internacionals si m'apures. Pro res de res oi?
Ahir es va veure clar el que es Espanya, si t'agrada bé, i sino doncs adaptat, lluita, fuig, canvia, baralla't.. fes el que vulguis, pro no ploris més. This is Spain, pepera, sense memòria, i amb gent que vota sense saber. Però s'ha de respectar. I aquest es l'ùltim punt que m'agradaria remarcar: he vist molts comentaris al facebook de gent faltant al respecte, insultant als votants d'altres partits. Repeteixo, x molt que no s'entengui o que als nostres ulls sigui injustificable, es perd tota la raó fent actes d'aquests tipus. Ho rebutjo 100%
pd: sobre la llei d'Hondt no m'agradaira pronunciar-me. Estar clar que no es massa democràtica, peró afavoreix als nacionalismes. No em posiciono llavors.
dissabte, 19 de novembre del 2011
Pre-eleccions 2011
Sere brevissím.
Demà són les eleccions generals, i en aquesta jornada de reflexió, m'agradaria explicar d'una manera molt simplista (sense cap anàlisis profund (tinc pressa)) i m'atreviria a dir que fins i tot grollera el que penso sobre 2 o 3 punts.
El primer punt es clar. Després de veure la vergonyosa campanya socialista amb la impresentable Carme Chacón al capdavant, penso en el que ens han fet als catalans els socialistes en aquesta ùltima legislatura, i que collons, en l'anterior també!! I no se'm oblidarà mai. Ens han tractat com una auténtica escòria (repeteixo, es un article incomplet pq fan falta arguments, pro aquests preferiria debatir-los amb qui volgués de manera personal), i ara han volgut fer com si res? Es que no surto de la meva incredulitat... s'haurien d'haver arrossegat com a gossos i a sobre treuen pit i ens adverteixen del que serà el nostre país amb els populars al capdavant, es intolerable. Personalment, desitjo amb totes les meves forces que els sociates rebin el major rebuig historia per part dels catalans, amb nosaltres no es juga. El que faci la resta d'Espanya tan se'm en dona, pro no nego que una derrota humiliant del senyor Zapatero em faria molt feliç.. vull veure'l plorar de vergonya, a aquest impresentable.
I aquí ve el segon punt, això vol dir que, si no vull que guanyi el PSOE vull q guanyi el PP?? XD, clar, potser gent ho pensarà, i cadascú te dret de pensar el que vulgui. Només vull dir que si surt el PP i per majoria absoluta l'idea d'Espanya, q ja la tinc baixa, baixarà encara més pel subsól, i mai més podrà pujar ni un centimetre. El diumenge la majoria d'espanyols votarà en massa a un partit que ens va introduir en la crisis, fent gala un enèsim cop d'aquesta alternancia al poder lamentable que està acabant amb la credibilitat d'Espanya a nivell mundial. Els espanyols són gent curiosa. Els dones un jec d'osties i viren cap a un cantó, en aquell cantó els violen i en comptes de deixar de caminar o agafar una tercera via doncs se'n van un altre cop al cantó de la pallissa, on en reben un altre, i a sobre se'n sorprenen. Doncs això, si el PP guanya, a qui tingui recursos li recomano que foti el camp, ben lluny, que intenti establir-se fora. Jo si pogués ho faria, pero em falten recursos...
Pero falta l'últim punt, el de l'esperança!!
Es la hora en la que actui el 15M!!!! Aquest moviment es va nombrar a si mateix en el seu dia una REVOLUCIÓ, així en majúscules. Jo ho vaig posar en dubtes, perque el nom de revolució, historicament, es molt delicat, i això només podria considerar-se així passat un temps. Doncs demà es el moment per fer-me callar la boca, ja que vaig ser dels més critics. Si el 15M va ser important, demà guanyarà IU les eleccions, probablement el partit Escons en blanc siguin la segona o la tercera força més votada, i la gent, conscient de la necessitat d'un canvi, surti en massa a votar, amb un 75% de participació electoral. Si això passa, seré el màxim activista a partir del dilluns del moviment iniciat el 15M, dono la meva paraula. Peró si passa el que passarà, es a dir, que el PP guanyarà x majoría, doncs franca i sincerament, no estaría malament rebré les disculpes de molta gent que em va criticar d'una manera molt ferotge en aquell moment, i se de quines persones parlo. I el meu discurs de llavors serà el mateix que el d'ara; es, a Espanya, predicar en el desert, i ja ho vaig advertir, i no em van fer ni cas. Voler imposar una revolució d'aquest tipus a Espanya es absurd, completament. Jo ho veia ja fa temps, em van dir de tot, doncs bé, molta gent ho veurà demà, i haurà d'abaixar el cap. I toooornem a lo d'abans, la revolució silenciosa, darwiniana q deia jo, a la que ja vaig dedicar un escrit en aquest blog, seguirà intacta, com sempre ho ha estat... jo la recomano. Si seguiu, però, amb ganes de predicar pel desert, cadascú es lliure per fer el que vulgui. Però a mi em queda molt poc per declarar oficialment la meva guerra freda personal a aquest país.
Aixxx... si pogués marxar, massa estaria trigant ja...
Demà són les eleccions generals, i en aquesta jornada de reflexió, m'agradaria explicar d'una manera molt simplista (sense cap anàlisis profund (tinc pressa)) i m'atreviria a dir que fins i tot grollera el que penso sobre 2 o 3 punts.
El primer punt es clar. Després de veure la vergonyosa campanya socialista amb la impresentable Carme Chacón al capdavant, penso en el que ens han fet als catalans els socialistes en aquesta ùltima legislatura, i que collons, en l'anterior també!! I no se'm oblidarà mai. Ens han tractat com una auténtica escòria (repeteixo, es un article incomplet pq fan falta arguments, pro aquests preferiria debatir-los amb qui volgués de manera personal), i ara han volgut fer com si res? Es que no surto de la meva incredulitat... s'haurien d'haver arrossegat com a gossos i a sobre treuen pit i ens adverteixen del que serà el nostre país amb els populars al capdavant, es intolerable. Personalment, desitjo amb totes les meves forces que els sociates rebin el major rebuig historia per part dels catalans, amb nosaltres no es juga. El que faci la resta d'Espanya tan se'm en dona, pro no nego que una derrota humiliant del senyor Zapatero em faria molt feliç.. vull veure'l plorar de vergonya, a aquest impresentable.
I aquí ve el segon punt, això vol dir que, si no vull que guanyi el PSOE vull q guanyi el PP?? XD, clar, potser gent ho pensarà, i cadascú te dret de pensar el que vulgui. Només vull dir que si surt el PP i per majoria absoluta l'idea d'Espanya, q ja la tinc baixa, baixarà encara més pel subsól, i mai més podrà pujar ni un centimetre. El diumenge la majoria d'espanyols votarà en massa a un partit que ens va introduir en la crisis, fent gala un enèsim cop d'aquesta alternancia al poder lamentable que està acabant amb la credibilitat d'Espanya a nivell mundial. Els espanyols són gent curiosa. Els dones un jec d'osties i viren cap a un cantó, en aquell cantó els violen i en comptes de deixar de caminar o agafar una tercera via doncs se'n van un altre cop al cantó de la pallissa, on en reben un altre, i a sobre se'n sorprenen. Doncs això, si el PP guanya, a qui tingui recursos li recomano que foti el camp, ben lluny, que intenti establir-se fora. Jo si pogués ho faria, pero em falten recursos...
Pero falta l'últim punt, el de l'esperança!!
Es la hora en la que actui el 15M!!!! Aquest moviment es va nombrar a si mateix en el seu dia una REVOLUCIÓ, així en majúscules. Jo ho vaig posar en dubtes, perque el nom de revolució, historicament, es molt delicat, i això només podria considerar-se així passat un temps. Doncs demà es el moment per fer-me callar la boca, ja que vaig ser dels més critics. Si el 15M va ser important, demà guanyarà IU les eleccions, probablement el partit Escons en blanc siguin la segona o la tercera força més votada, i la gent, conscient de la necessitat d'un canvi, surti en massa a votar, amb un 75% de participació electoral. Si això passa, seré el màxim activista a partir del dilluns del moviment iniciat el 15M, dono la meva paraula. Peró si passa el que passarà, es a dir, que el PP guanyarà x majoría, doncs franca i sincerament, no estaría malament rebré les disculpes de molta gent que em va criticar d'una manera molt ferotge en aquell moment, i se de quines persones parlo. I el meu discurs de llavors serà el mateix que el d'ara; es, a Espanya, predicar en el desert, i ja ho vaig advertir, i no em van fer ni cas. Voler imposar una revolució d'aquest tipus a Espanya es absurd, completament. Jo ho veia ja fa temps, em van dir de tot, doncs bé, molta gent ho veurà demà, i haurà d'abaixar el cap. I toooornem a lo d'abans, la revolució silenciosa, darwiniana q deia jo, a la que ja vaig dedicar un escrit en aquest blog, seguirà intacta, com sempre ho ha estat... jo la recomano. Si seguiu, però, amb ganes de predicar pel desert, cadascú es lliure per fer el que vulgui. Però a mi em queda molt poc per declarar oficialment la meva guerra freda personal a aquest país.
Aixxx... si pogués marxar, massa estaria trigant ja...
divendres, 21 d’octubre del 2011
Un país millor?
Aquesta es la frase que es repeteix constantment, si bé no de forma literal, en les últimes hores, en tots els mitjans de comunicació d'aquest país.
L'anunci de la fi de la lluita armada de la banda terrorista ETA es, sens dubte, una gran noticia. Probablement sigui la gran noticia de l'any, i era també de les més necessàries desde fa molt de temps, massa temps diria jo. Però no ens hauriem de deixar enganyar.
Abans de tot, dir que no sóc un gran entés en la matèria del conflicte basc. Però si que podría fer un anàlisis molt generalitzat del tema, ja que últimament he passat gran part del meu temps lliure llegint manuals sobre una temàtica que m'encanta, la Guerra Freda, immersa dins del periode históric que anomenem el Món actual.
En algún apartat es parla del sorgiment de les escalades terroristes. Aquest va ser un fenómen global que va arribar a tindre un punt àlgid a la dècada dels 70, ajudat també per la gran força que van obtindre els mitjans de comunicació com a transmissors d'una realitat que arribava amb tota la seva cruesa cap a una societat que fins llavors no estaba acostumada a veure tals imatges.
El fet es que dins de tot aquest terrorisme (que seria impossible ni tan sols resumir) tan generalitzat, van sorgir grups terroristes amb arrel territorial, amb una particularitat respecte els demés, que la seva acció es va prolongar durant les dècades següents. Dos exemples importants (i sempre molt relacionats entre si) són el IRA a l'Ulster (Irlanda del Nord) i el cas que ens ocupa amb ETA al País Basc, moviments activats per la "febre revolucionaria" de 1968.
ETA es va llançar a la confrontació armada al 1968, quan va assassinar a un inspector de policia. Ara bé, va ser al 1973 quan va adquirir fama internacional amb l'espectacular atemptat contra l'almirant Luis Carrero Blanco, succesor polític de Franco. Amb la mort del dictador dos anys després, i la instauració d'un règim democràtic a partir de 1977, les accions d'ETA van aumentar dràsticament en nombre, en aplicació al principi "acció-repressió" que debia portar al suposat alçament independentista del poble basc.
Però tant el IRA com ETA recorrien a la parafernàlia doctrinal de qualsevol grup terrorista de l'època i a partir d'allà mai van arribar a desenvolupar un corpus ideològic que fos més enllà de les argumentacions d'un ultranacionalisme tenyit de moviment esquerrà. Els últims anys de la banda els he seguit pels informatius i per alguns diaris. Es deia que estaven acorralats, sense finançament, sense liders, i un munt de coses més que et pots creure o no. El que segur es cert, i amb estadístiques a la mà, es que ja no tenien la força d'abans. Doncs ara aquesta fosca part en la historia d'Espanya toca a la seva fi..., pero, un país millor?
La gent no ha escoltat el comunicat d'ETA? Aquest anunci no pot ser considerat com una victòria, ni moltissim menys. Es un petit triomf, però que ha caigut pel seu propi pes sota la meva opinió. En el discurs del final de la lluita armada, els etarres han dedicat un sentit homenatge a tots els seus companys i companyes que han caigut en la cruesa de la lluita, a tots aquells que estàn patint a la presó o al exili, i no s'han penedit dels innocents assassinats, ni tan sols els han nombrat. A més, no s'han dissolt, no han dit que ETA desapareix ni han deposat les armes (llavors si que s'hauria acabat ETA).
Hi ha gent fins i tot que especula sobre que n'han tret a canvi de l'anunci a 1 mes de les eleccions generals. I que vols que us digui, jo ja m'ho crec tot. Crec que, com he dit, ETA per les circumstàncies ideològiques i econòmiques, estaba destinada a desaparèixer, d'una manera o d'un altre, més tard o més d'hora. Això coincideix com he dit, amb unes eleccions que venen molt carregades, on s'augura una enorme ostia del PSOE de nivells històrics. La sortida de Zapatero fent l'anunci de la "victòria" em fa vergonya aliena. Vergonya perque d'aquest home no em crec res, i perque olora a un rentat d'imatge brutal un mes abans de fotre el camp. I que ara, el pitjor president de la democràcia pel que fa als interessos de Catalunya, i segurament, també al dels espanyols, sigui recordat per aquest fet doncs em dona molt de coratje.
Però la gent, tot i així està convençuda que en aquest país hem millorat. A més, a Libia, ha caigut l'amic del rei, el senyor Gaddafi. Tot sembla ser un cúmul de bones noticies... però avui pel matí, els assassins i violadors de la jove Marta del Castillo han sortit absolts, refugiats en una sistema legislatiu absolutament demencial i fent inútil tots els esforços de la familia per trobar el cadàver (es parla d'una despesa x part del govern (es a dir, ho hem pagat nosaltres) de 40.000 euros x trobar el cos). Ara que han estat jutjats després de pendre el pél com han volgut a una familia que ha patit segurament el pitjor dels traumes possibles en vida, poden sortir i confessar on està el cadàver, dir q la han violat 50 cops, i a sobre riure-se'n, que, com ja han estat jutjats, no passaria res. Es vergonyós.
Bueno, el meu escrit acaba aquí. No se com catalogar això, si d'opinió, si d'historic, si de redacció de merda, no ho se... només m'he posat a escriure i fora. Tampoc crec que guanyi un pulitzer mai jeje... pro si volia transmetre una mica la indignació que porto a sobre. Pro no em malinterpreteu, que ETA no assassini mai més es una inmensa alegria, però que no ens enganyin com a rucs tampoc... ja se que ho fan com volen, pero que no abusin.
Victoria si, pro petita. País millor? Ni de conya
L'anunci de la fi de la lluita armada de la banda terrorista ETA es, sens dubte, una gran noticia. Probablement sigui la gran noticia de l'any, i era també de les més necessàries desde fa molt de temps, massa temps diria jo. Però no ens hauriem de deixar enganyar.
Abans de tot, dir que no sóc un gran entés en la matèria del conflicte basc. Però si que podría fer un anàlisis molt generalitzat del tema, ja que últimament he passat gran part del meu temps lliure llegint manuals sobre una temàtica que m'encanta, la Guerra Freda, immersa dins del periode históric que anomenem el Món actual.
En algún apartat es parla del sorgiment de les escalades terroristes. Aquest va ser un fenómen global que va arribar a tindre un punt àlgid a la dècada dels 70, ajudat també per la gran força que van obtindre els mitjans de comunicació com a transmissors d'una realitat que arribava amb tota la seva cruesa cap a una societat que fins llavors no estaba acostumada a veure tals imatges.
El fet es que dins de tot aquest terrorisme (que seria impossible ni tan sols resumir) tan generalitzat, van sorgir grups terroristes amb arrel territorial, amb una particularitat respecte els demés, que la seva acció es va prolongar durant les dècades següents. Dos exemples importants (i sempre molt relacionats entre si) són el IRA a l'Ulster (Irlanda del Nord) i el cas que ens ocupa amb ETA al País Basc, moviments activats per la "febre revolucionaria" de 1968.
ETA es va llançar a la confrontació armada al 1968, quan va assassinar a un inspector de policia. Ara bé, va ser al 1973 quan va adquirir fama internacional amb l'espectacular atemptat contra l'almirant Luis Carrero Blanco, succesor polític de Franco. Amb la mort del dictador dos anys després, i la instauració d'un règim democràtic a partir de 1977, les accions d'ETA van aumentar dràsticament en nombre, en aplicació al principi "acció-repressió" que debia portar al suposat alçament independentista del poble basc.
Però tant el IRA com ETA recorrien a la parafernàlia doctrinal de qualsevol grup terrorista de l'època i a partir d'allà mai van arribar a desenvolupar un corpus ideològic que fos més enllà de les argumentacions d'un ultranacionalisme tenyit de moviment esquerrà. Els últims anys de la banda els he seguit pels informatius i per alguns diaris. Es deia que estaven acorralats, sense finançament, sense liders, i un munt de coses més que et pots creure o no. El que segur es cert, i amb estadístiques a la mà, es que ja no tenien la força d'abans. Doncs ara aquesta fosca part en la historia d'Espanya toca a la seva fi..., pero, un país millor?
La gent no ha escoltat el comunicat d'ETA? Aquest anunci no pot ser considerat com una victòria, ni moltissim menys. Es un petit triomf, però que ha caigut pel seu propi pes sota la meva opinió. En el discurs del final de la lluita armada, els etarres han dedicat un sentit homenatge a tots els seus companys i companyes que han caigut en la cruesa de la lluita, a tots aquells que estàn patint a la presó o al exili, i no s'han penedit dels innocents assassinats, ni tan sols els han nombrat. A més, no s'han dissolt, no han dit que ETA desapareix ni han deposat les armes (llavors si que s'hauria acabat ETA).
Hi ha gent fins i tot que especula sobre que n'han tret a canvi de l'anunci a 1 mes de les eleccions generals. I que vols que us digui, jo ja m'ho crec tot. Crec que, com he dit, ETA per les circumstàncies ideològiques i econòmiques, estaba destinada a desaparèixer, d'una manera o d'un altre, més tard o més d'hora. Això coincideix com he dit, amb unes eleccions que venen molt carregades, on s'augura una enorme ostia del PSOE de nivells històrics. La sortida de Zapatero fent l'anunci de la "victòria" em fa vergonya aliena. Vergonya perque d'aquest home no em crec res, i perque olora a un rentat d'imatge brutal un mes abans de fotre el camp. I que ara, el pitjor president de la democràcia pel que fa als interessos de Catalunya, i segurament, també al dels espanyols, sigui recordat per aquest fet doncs em dona molt de coratje.
Però la gent, tot i així està convençuda que en aquest país hem millorat. A més, a Libia, ha caigut l'amic del rei, el senyor Gaddafi. Tot sembla ser un cúmul de bones noticies... però avui pel matí, els assassins i violadors de la jove Marta del Castillo han sortit absolts, refugiats en una sistema legislatiu absolutament demencial i fent inútil tots els esforços de la familia per trobar el cadàver (es parla d'una despesa x part del govern (es a dir, ho hem pagat nosaltres) de 40.000 euros x trobar el cos). Ara que han estat jutjats després de pendre el pél com han volgut a una familia que ha patit segurament el pitjor dels traumes possibles en vida, poden sortir i confessar on està el cadàver, dir q la han violat 50 cops, i a sobre riure-se'n, que, com ja han estat jutjats, no passaria res. Es vergonyós.
Bueno, el meu escrit acaba aquí. No se com catalogar això, si d'opinió, si d'historic, si de redacció de merda, no ho se... només m'he posat a escriure i fora. Tampoc crec que guanyi un pulitzer mai jeje... pro si volia transmetre una mica la indignació que porto a sobre. Pro no em malinterpreteu, que ETA no assassini mai més es una inmensa alegria, però que no ens enganyin com a rucs tampoc... ja se que ho fan com volen, pero que no abusin.
Victoria si, pro petita. País millor? Ni de conya
dissabte, 30 de juliol del 2011
De poble o de ciutat
Martohell. Aquest es un sobrenom bastant fàcil i que definia perfectament el sentiment de molts martorellencs (amics meus de l'infància sobre els que xerravem de la següent qüestió) en la que veïem el nostre poble com una especie d'infern del que voliem escapar. De sempre, quan era adolescent, i en el primer/segon any de la universitat, he vist (i pel que se, hem vist) a Barcelona com el gran que. Com aquella ciutat en la que hi havia de tot, com l'antítesi del que era el nostre poble, una especie de presó en la qual no hi havia (segueix sense haver) res, practicament.
En l'època en la que començavem a explorar coses, a voler veure que hi havia als voltants, sempre ens topavem amb els límits geogràfics de sempre. Al cinema, ja tinguessis 17anys, t'havien d'acompanyar els pares, pq a Martorell no n'hi han (en canvi tenim 2 prostíbuls), a les discoteques, si volies diversió, el mateix; "-papa, nos puedes ir a buscar? a las 5 o asi..." Era horrorós, perque paties no només per la teva sensació de dependencia total, sino pq obligaves al teu pare a llevar-se a les 4.30 sabent que el dia següent treballava (evidentment, els pares anaven rotant jeje)
Tot i aquest panorama, els martorellencs, reeeelativament, no podem queixar-nos perque tenim la Renfe, i dins del que cap, estem ben situats. Però clar.. quan la teva salvació es un servei estatal que cau a troços per la seva continuada i escandalosa ineficiéncia doncs no vas bé tampoc. Però be, cal dir que a Abrera, Esparraguera, Olesa, Masquefa i tot el que seria el Baix Llobregat nord, la cosa no estava molt millor, diria que pitjor.
Doncs el que deia, veiem això com un desert, en el que les nostres aspiracions moriem, i ho anteposavem tot al fet de marxar. Aquestes eren les nostres grans metes.. pero marxar cap a una gran ciutat, i com no, Barcelona ho acaparava tot. La tenia (no se si teniem) com en un altar.
Però quina equivocació, mare meva... fa temps que vaig obrir els ulls!
El fet es que, en els ùltims anys, he viscut més a BCN que a Martorell. Entre la universitat, les noves amistats, el judo i la inigualable casa dels avis, he sigut un barceloní, practicament, més. He aprés molt, pero sobretot, he aprés a observar, a veure com era la gent. Els meus amics, la gent que he anat coneixent allà... m'han ajudat de retruc a coneixe'm millor a mi, i a valorar més el fet de saber que ets d'una determinada manera pel lloc on has viscut i t'has criat. I el que exposaré no es un fet de "dius això pq ja estas acostumat", ni molt menys.. es algo que crec, racionalment i deliberadament ho he pensat i segons el meu parer he arribat a una conclusió 100% exacte per mi.
Amb tot el carinyo del món, i que ningú se'm enfadi. Barcelona esta plena de snobs, de senyorets i senyoretes que, sense saber-ho potser, viuen molt bé. Amb moltes facilitats i comoditats. Amb 18 anys mai s'han plantejat treure's el carnet de conduir. Jo ho entenc, perque no el necessiten. Les comoditats són tals que ho tenen tot a l'abast. Dels amics que tinc a la universitat, dels q no són amics, de la gent que hi havia per allà, dels de judo, i de molta més fauna capitalina. Probablement 1 o 2 tindràn carnet, que no cotxe. Alguns altres moto, i després la més absoluta nada. Amb T-10 cada cop més cares van tirant. A Martorell, crec que no conec a cap amic que no tingui cotxe ni que s'hagi tret el carnet entre els 18/20 anys. I ara no sigueu molts oportunistes.. no es que anem sobrats, ni res d'això... sino que no tenim més remei. Es una manera de sobreviure, de conexió entre els altres pobles, entre les nostres amistats. Es quelcom bàsic. Molt bàsic. I aquesta llibertat no te la canvio per a res del món. (apart.. en vistes a unes futures millores en les condicions laborals, tota aquella gent amb dependencia en el que fa el transport, ja te algún punt menys en el poder guanyar la feina respecte d'algú que no en tingui)
A més, aquest fet, de retruc, comporta una altra gran diferència, que són els llocs de treball. A Barcelona, apart de buscar feina només els estius (n'hi ha que simplement no treballen) només la troben en els mateixos sectors, absolutament dignes, pero molt limitats en molts aspectes, tals com fer de cangur, de cambrer o estar de dependent/a en alguna botiga o en algún gran centre comercial. Al poble, no conec a ningú que treballi en un mateix lloc. La possibilitat de mobilitat amb el cotxe es tan amplia que, si busques be, sempre trobes feines, ni que sigui poc ortodoxes i potser fins i tot dels secors secundaris o, ja més heavys, dels sectors primaris! (a Sant Sadurní d'Anoia, la recollida de raïms, per exemple). No hi han limits. Et busques la vida molt millor, amb més varietat.
Sobre els esports al aire lliure la diferencia es humiliant, diria. Que fas a Barcelona si vols anar a fer footing, o anar a fer tombs amb la bici? T'en vas a la villa olimpica? Esquivant guiris i parant tots els cops pels semàfors? Quin horror!! On estigui un Can cases XD. Correr amb la natura, per la muntanyeta, amunt i avall, anar amb bici als pobles del costat, pujar Montserrat (el nostre Tourmalet particular..) no hi ha color, i es molt més sà i alliberador.
I per ùltim, sobre les massificacions. A Barcelona hi ha gent. Molta gent. Siguem francs, massa gent. Es un caos, una odisea, un estrés continuat que t'acaba contagiant. Cotxes circulant impacients, gent que va d'un lloc a l'altre amb presses, sense reparar en el que deixa enrere. Tenen un objectiu i l'acompliran XD, tot i que se't portin per davant. Amb el cap tot recte, el coll immobil, caminen i caminen amb el pas rapidissim, un pas que han assolit perque s'han acostumat a no perdre el metro.. buffff... fora fora. Caminar amb calma, sense xocar amb ningú, un diumenge passejant al gos on tu ets l'unic que hi ha al carrer (que el gos olori arbres i no faroles tmb es clau jajaj), la tranquilitat, les converses amb els amics i les amigues per la nit o en el mateix sol abrasador, pero amb tota la calma del món dsp d'un dia dur, sense la necessitat d'escoltar el que diuen, cridant, els del costat...
No es que adori Martorell, ni molt menys. No es una oda a el meu poble. Sencillament dic que crec que sóc afortunat d'haver-me fet fort en aquest ambient. Ara se que qualsevol de poble pot adaptar-se a la ciutat, pero un de ciutat no podría fer-ho a un poble sense que li costés més. Parlo perque sóc coneixedor de la causa, comparo sense voler els guanys que tinc i el que veig als dos ambients.
I lo més important. No oblideu que aquest es un blog d'opinió, on poso bàsicament el que em rota, i on, al ser la meva opinió, tinc, per mi, el 100% de raó. Evidentment em podreu rebatir, posar el q penseu, dir si esteu o no a favor, jo ho valorare i es molt bo tenir més punts de vista, tant bons com dolents, pero no passaré a ningú que em digui que estic equivocat, pq no tindrà gens de raó. Es que me'l menjo XD
En l'època en la que començavem a explorar coses, a voler veure que hi havia als voltants, sempre ens topavem amb els límits geogràfics de sempre. Al cinema, ja tinguessis 17anys, t'havien d'acompanyar els pares, pq a Martorell no n'hi han (en canvi tenim 2 prostíbuls), a les discoteques, si volies diversió, el mateix; "-papa, nos puedes ir a buscar? a las 5 o asi..." Era horrorós, perque paties no només per la teva sensació de dependencia total, sino pq obligaves al teu pare a llevar-se a les 4.30 sabent que el dia següent treballava (evidentment, els pares anaven rotant jeje)
Tot i aquest panorama, els martorellencs, reeeelativament, no podem queixar-nos perque tenim la Renfe, i dins del que cap, estem ben situats. Però clar.. quan la teva salvació es un servei estatal que cau a troços per la seva continuada i escandalosa ineficiéncia doncs no vas bé tampoc. Però be, cal dir que a Abrera, Esparraguera, Olesa, Masquefa i tot el que seria el Baix Llobregat nord, la cosa no estava molt millor, diria que pitjor.
Doncs el que deia, veiem això com un desert, en el que les nostres aspiracions moriem, i ho anteposavem tot al fet de marxar. Aquestes eren les nostres grans metes.. pero marxar cap a una gran ciutat, i com no, Barcelona ho acaparava tot. La tenia (no se si teniem) com en un altar.
Però quina equivocació, mare meva... fa temps que vaig obrir els ulls!
El fet es que, en els ùltims anys, he viscut més a BCN que a Martorell. Entre la universitat, les noves amistats, el judo i la inigualable casa dels avis, he sigut un barceloní, practicament, més. He aprés molt, pero sobretot, he aprés a observar, a veure com era la gent. Els meus amics, la gent que he anat coneixent allà... m'han ajudat de retruc a coneixe'm millor a mi, i a valorar més el fet de saber que ets d'una determinada manera pel lloc on has viscut i t'has criat. I el que exposaré no es un fet de "dius això pq ja estas acostumat", ni molt menys.. es algo que crec, racionalment i deliberadament ho he pensat i segons el meu parer he arribat a una conclusió 100% exacte per mi.
Amb tot el carinyo del món, i que ningú se'm enfadi. Barcelona esta plena de snobs, de senyorets i senyoretes que, sense saber-ho potser, viuen molt bé. Amb moltes facilitats i comoditats. Amb 18 anys mai s'han plantejat treure's el carnet de conduir. Jo ho entenc, perque no el necessiten. Les comoditats són tals que ho tenen tot a l'abast. Dels amics que tinc a la universitat, dels q no són amics, de la gent que hi havia per allà, dels de judo, i de molta més fauna capitalina. Probablement 1 o 2 tindràn carnet, que no cotxe. Alguns altres moto, i després la més absoluta nada. Amb T-10 cada cop més cares van tirant. A Martorell, crec que no conec a cap amic que no tingui cotxe ni que s'hagi tret el carnet entre els 18/20 anys. I ara no sigueu molts oportunistes.. no es que anem sobrats, ni res d'això... sino que no tenim més remei. Es una manera de sobreviure, de conexió entre els altres pobles, entre les nostres amistats. Es quelcom bàsic. Molt bàsic. I aquesta llibertat no te la canvio per a res del món. (apart.. en vistes a unes futures millores en les condicions laborals, tota aquella gent amb dependencia en el que fa el transport, ja te algún punt menys en el poder guanyar la feina respecte d'algú que no en tingui)
A més, aquest fet, de retruc, comporta una altra gran diferència, que són els llocs de treball. A Barcelona, apart de buscar feina només els estius (n'hi ha que simplement no treballen) només la troben en els mateixos sectors, absolutament dignes, pero molt limitats en molts aspectes, tals com fer de cangur, de cambrer o estar de dependent/a en alguna botiga o en algún gran centre comercial. Al poble, no conec a ningú que treballi en un mateix lloc. La possibilitat de mobilitat amb el cotxe es tan amplia que, si busques be, sempre trobes feines, ni que sigui poc ortodoxes i potser fins i tot dels secors secundaris o, ja més heavys, dels sectors primaris! (a Sant Sadurní d'Anoia, la recollida de raïms, per exemple). No hi han limits. Et busques la vida molt millor, amb més varietat.
Sobre els esports al aire lliure la diferencia es humiliant, diria. Que fas a Barcelona si vols anar a fer footing, o anar a fer tombs amb la bici? T'en vas a la villa olimpica? Esquivant guiris i parant tots els cops pels semàfors? Quin horror!! On estigui un Can cases XD. Correr amb la natura, per la muntanyeta, amunt i avall, anar amb bici als pobles del costat, pujar Montserrat (el nostre Tourmalet particular..) no hi ha color, i es molt més sà i alliberador.
I per ùltim, sobre les massificacions. A Barcelona hi ha gent. Molta gent. Siguem francs, massa gent. Es un caos, una odisea, un estrés continuat que t'acaba contagiant. Cotxes circulant impacients, gent que va d'un lloc a l'altre amb presses, sense reparar en el que deixa enrere. Tenen un objectiu i l'acompliran XD, tot i que se't portin per davant. Amb el cap tot recte, el coll immobil, caminen i caminen amb el pas rapidissim, un pas que han assolit perque s'han acostumat a no perdre el metro.. buffff... fora fora. Caminar amb calma, sense xocar amb ningú, un diumenge passejant al gos on tu ets l'unic que hi ha al carrer (que el gos olori arbres i no faroles tmb es clau jajaj), la tranquilitat, les converses amb els amics i les amigues per la nit o en el mateix sol abrasador, pero amb tota la calma del món dsp d'un dia dur, sense la necessitat d'escoltar el que diuen, cridant, els del costat...
No es que adori Martorell, ni molt menys. No es una oda a el meu poble. Sencillament dic que crec que sóc afortunat d'haver-me fet fort en aquest ambient. Ara se que qualsevol de poble pot adaptar-se a la ciutat, pero un de ciutat no podría fer-ho a un poble sense que li costés més. Parlo perque sóc coneixedor de la causa, comparo sense voler els guanys que tinc i el que veig als dos ambients.
I lo més important. No oblideu que aquest es un blog d'opinió, on poso bàsicament el que em rota, i on, al ser la meva opinió, tinc, per mi, el 100% de raó. Evidentment em podreu rebatir, posar el q penseu, dir si esteu o no a favor, jo ho valorare i es molt bo tenir més punts de vista, tant bons com dolents, pero no passaré a ningú que em digui que estic equivocat, pq no tindrà gens de raó. Es que me'l menjo XD
dijous, 9 de juny del 2011
Indignat silenciós
Estava a Chicago quan vaig rebre les noticies sobre l'inici de l'acampada a Bcn i a Madrid per protestar sobre varies coses, entre elles la llei electoral, el funcionament del sistema, etc.. Vaig veure mooolt enrenou a les xarxes socials, i vaig decidir opinar, amb el meu punt de vista primari, sobre els titulars que anava veïent, pero sempre de forma casual. Vaig sortir bastant escaldat. I llavors vaig decidir esperar a donar la meva opinió.. he esperat perque sempre he pensat que un anàlisis en fred de les situacions/fets es el que més em pot apropar a la veritat.
Francament, he vist gent molt apasionada amb aquest tema, que xerraven sense analitzar, deixan't-se endur per emocions que sentien en aquells moments, deixan't anar tota la rabia acumulada durant anys... i m'he sorprés molt. Potser no tant per totes aquestes reaccions, pero si per donar-me'n compte que jo sóc tan diferent.
La meva opinió sobre el que ha passat: aviam.. intentaré explicar-me bé (sóc millor orador que escriptor, i diria que amb una gran diferencia, pro faré el que pugui pq s'intenti entendre el que vull transmetre)(abans de començar, em sembla perfecte tot el que faci una persona dins el marc de la seva llibertat per expressar una queixa sempre que sigui respectuós amb els demés, q consti).
Un primer punt, i el bàsic: ens hem de conèixer a nosaltres mateixos. La gent s'ha de donar compte del que es. Som sers INDIVIDUALS, ens preoucupem de nosaltres mateixos en primera instància. Una persona busca el seu bé, no el de la societat. Es evident que tots volem la pau en el món, millores socials i aquest tipus d'utopies, pero no us enganyeu.. odiarieu un món ple de felicitat si vosaltres no sou feliços. I mentiu si ho negueu. Així.. que es demana exactament? El q dic.. mirem primer dins de cadascú, pro un cop fet això, encara no ens acampem.. un moment, arriba el segon punt
Segón, dona't compte de la societat en la que vius.. primer t'has de conèixer a tu mateix, pro dsp has de coneixer l'entorn, tant o més important. Fem un petit analisis: vivim en un món capitalista i globalitzat, creat dsp de la 2ª guerra mundial i remarcat amb el final de la guerra freda, amb els EUA com a instigadors. Bé, ens rebel·lem contra això? Segur?? Un altre cop, analitzem: tots teniu mobil, internet, tots tenim reproductors de mùsica electrònics, cotxes, motos, tarjetes de crèdit, estudiem a institucions publiques o privades, ens encanten les series americaneees!!... ehhhh, us doneu compte. Ens acampem contra tota la nostra vida? Es estrany no? La gent em diu que es un sistema explotador (ho es), i m'acceptaràn el q dic, pro tmb em diran que volen el canvi pq no es la vida que desitjen, ni tenen les oportunitats de complir els seus somnis, i se senten estafats pels politics corruptes, i etc etc. Jo t'ho accepto això, i estic 100% d'acord. Però, de debó una acampada es la solució? Jo sens dubte entenc que es un petit gèrmen de l'inconformisme que està dins nostre i que surt, però hi han mil formes de rebel·lar-se contra un sistema que tu trobes injust.. i a més, ara la gent es dona compte del món en el que viu?? Està clar que el segon punt no l'han seguit massa...
I si demanes canvi, has d'oferir alternatives, i aquestes quines són? el comunisme? l'anarquisme?? l'acampismeee??
Jo no m'he posicionat en cap moment en contra d'aquest moviment, però si que no n'he entés la raó... doncs només per això ja he sigut tildat de feixista gairebé.
Jo ara em limitaré a dir el que porto fent tota la meva vida: una revolució silenciosa que la podria anomenar darwiniana ^^. Tothom coneix en Darwin, el q va dir aixi x sobre que l'home ve del mono, el del evolucionisme. Un dels meus personatjes historics favorits.. pero jo em quedo amb un altre pensament seu; el més fort sobreviu, i el més fort es qui s'adapta al medi. Parlo de la famosa selecció natural.
Que vull dir quan parlo de rev. silenciosa? (la paraula "revolució" ha estat violada constantment durant aquests fets, i jo ho faig de nou, demano un perdó "etimologic"). 2 mòbils en tota la meva vida, em nego a fer-me contracte amb cap companyia, vaig a saldo, no tinc cap tarjeta de crèdit, ni els diners a cap plaç fixe, no tinc portatil, ni ipod ni ipads, procuro invertir més en els meus viatjes al estranger que no pas aquí,... vamos, sóc una petita ruina per al país.. es podria dir que no col·laboro gens, no surto a compte. La meva probadissima austeritat fa que sigui més rebel que molts "antisistema" i demés persones que han estat acampades i que es creuen, pobrets, que la seva lluita es més fructifera que la meva.
Jo ara em limito a fer el que deia Darwin, m'adapto al mitjà on estic visquent de la millor manera possible, fins que arribi l'hora de marxar, si es que arriba. Sino, seguirè fent el mateix. Cadascú es lliure de fer i pensar el q vulgui, pero, si estas estudiant alguna llicenciatura x a ser funcionari, no notes que es bastant contraproduent queixar-te del sistema si ho estàs donant tot per entrar-hi? Les eleccions han deixat clar com pensa aquest país. Seguir acampat no solucionarà res ara. Ni ho ha fet abans.
A més, i per acabar.. el dissabte passat m'hi vaig passar a donar un cop d'ull, i vaig veure 3 nois de la meva facultat que, amb les protestes sobre el pla bolonia em van impedir entrar a la uni en aquell moment. Aquest son els que demanen una democracia real. Quina? La seva? A més, en un comentari no se si al twitter o a algun estat del facebook d'algun amic meu, he llegit una frase encertadissima, que diu que es curiós veure com molts antisistema es mouen de meravella dins del sistema. I perdoneu que us digui, no es la manera de sobreviure que diu Darwin i que intento aplicar jo... es totalment a l'inversa
Cal dir també, per acabar, que la actuació lamentable dels mossos d'esquadra en el desallotjament de Plz. Catalunya mostra el clar estat perenne de retràs mental que pateixen els nostres polítics... que ens governi algú que no es dona compte que aquest moviment anava a morir poc a poc amb el pas del temps i per una estupidesa rotunda li doni més notorietat als fets de la que tenia, doncs em fa seguir amb les ganes d'escapisme que tinc..
I per si algú s'indigna mb mi, o se'n riu del que he posat, o li dona fàstic, o li ¿encanta? doncs no oblideeeuu.. hi estareu d'acord o no, pero es la meva opinió, millor o pitjor explicada de com la tinc al cap, i una opinió mai està equivocada
Francament, he vist gent molt apasionada amb aquest tema, que xerraven sense analitzar, deixan't-se endur per emocions que sentien en aquells moments, deixan't anar tota la rabia acumulada durant anys... i m'he sorprés molt. Potser no tant per totes aquestes reaccions, pero si per donar-me'n compte que jo sóc tan diferent.
La meva opinió sobre el que ha passat: aviam.. intentaré explicar-me bé (sóc millor orador que escriptor, i diria que amb una gran diferencia, pro faré el que pugui pq s'intenti entendre el que vull transmetre)(abans de començar, em sembla perfecte tot el que faci una persona dins el marc de la seva llibertat per expressar una queixa sempre que sigui respectuós amb els demés, q consti).
Un primer punt, i el bàsic: ens hem de conèixer a nosaltres mateixos. La gent s'ha de donar compte del que es. Som sers INDIVIDUALS, ens preoucupem de nosaltres mateixos en primera instància. Una persona busca el seu bé, no el de la societat. Es evident que tots volem la pau en el món, millores socials i aquest tipus d'utopies, pero no us enganyeu.. odiarieu un món ple de felicitat si vosaltres no sou feliços. I mentiu si ho negueu. Així.. que es demana exactament? El q dic.. mirem primer dins de cadascú, pro un cop fet això, encara no ens acampem.. un moment, arriba el segon punt
Segón, dona't compte de la societat en la que vius.. primer t'has de conèixer a tu mateix, pro dsp has de coneixer l'entorn, tant o més important. Fem un petit analisis: vivim en un món capitalista i globalitzat, creat dsp de la 2ª guerra mundial i remarcat amb el final de la guerra freda, amb els EUA com a instigadors. Bé, ens rebel·lem contra això? Segur?? Un altre cop, analitzem: tots teniu mobil, internet, tots tenim reproductors de mùsica electrònics, cotxes, motos, tarjetes de crèdit, estudiem a institucions publiques o privades, ens encanten les series americaneees!!... ehhhh, us doneu compte. Ens acampem contra tota la nostra vida? Es estrany no? La gent em diu que es un sistema explotador (ho es), i m'acceptaràn el q dic, pro tmb em diran que volen el canvi pq no es la vida que desitjen, ni tenen les oportunitats de complir els seus somnis, i se senten estafats pels politics corruptes, i etc etc. Jo t'ho accepto això, i estic 100% d'acord. Però, de debó una acampada es la solució? Jo sens dubte entenc que es un petit gèrmen de l'inconformisme que està dins nostre i que surt, però hi han mil formes de rebel·lar-se contra un sistema que tu trobes injust.. i a més, ara la gent es dona compte del món en el que viu?? Està clar que el segon punt no l'han seguit massa...
I si demanes canvi, has d'oferir alternatives, i aquestes quines són? el comunisme? l'anarquisme?? l'acampismeee??
Jo no m'he posicionat en cap moment en contra d'aquest moviment, però si que no n'he entés la raó... doncs només per això ja he sigut tildat de feixista gairebé.
Jo ara em limitaré a dir el que porto fent tota la meva vida: una revolució silenciosa que la podria anomenar darwiniana ^^. Tothom coneix en Darwin, el q va dir aixi x sobre que l'home ve del mono, el del evolucionisme. Un dels meus personatjes historics favorits.. pero jo em quedo amb un altre pensament seu; el més fort sobreviu, i el més fort es qui s'adapta al medi. Parlo de la famosa selecció natural.
Que vull dir quan parlo de rev. silenciosa? (la paraula "revolució" ha estat violada constantment durant aquests fets, i jo ho faig de nou, demano un perdó "etimologic"). 2 mòbils en tota la meva vida, em nego a fer-me contracte amb cap companyia, vaig a saldo, no tinc cap tarjeta de crèdit, ni els diners a cap plaç fixe, no tinc portatil, ni ipod ni ipads, procuro invertir més en els meus viatjes al estranger que no pas aquí,... vamos, sóc una petita ruina per al país.. es podria dir que no col·laboro gens, no surto a compte. La meva probadissima austeritat fa que sigui més rebel que molts "antisistema" i demés persones que han estat acampades i que es creuen, pobrets, que la seva lluita es més fructifera que la meva.
Jo ara em limito a fer el que deia Darwin, m'adapto al mitjà on estic visquent de la millor manera possible, fins que arribi l'hora de marxar, si es que arriba. Sino, seguirè fent el mateix. Cadascú es lliure de fer i pensar el q vulgui, pero, si estas estudiant alguna llicenciatura x a ser funcionari, no notes que es bastant contraproduent queixar-te del sistema si ho estàs donant tot per entrar-hi? Les eleccions han deixat clar com pensa aquest país. Seguir acampat no solucionarà res ara. Ni ho ha fet abans.
A més, i per acabar.. el dissabte passat m'hi vaig passar a donar un cop d'ull, i vaig veure 3 nois de la meva facultat que, amb les protestes sobre el pla bolonia em van impedir entrar a la uni en aquell moment. Aquest son els que demanen una democracia real. Quina? La seva? A més, en un comentari no se si al twitter o a algun estat del facebook d'algun amic meu, he llegit una frase encertadissima, que diu que es curiós veure com molts antisistema es mouen de meravella dins del sistema. I perdoneu que us digui, no es la manera de sobreviure que diu Darwin i que intento aplicar jo... es totalment a l'inversa
Cal dir també, per acabar, que la actuació lamentable dels mossos d'esquadra en el desallotjament de Plz. Catalunya mostra el clar estat perenne de retràs mental que pateixen els nostres polítics... que ens governi algú que no es dona compte que aquest moviment anava a morir poc a poc amb el pas del temps i per una estupidesa rotunda li doni més notorietat als fets de la que tenia, doncs em fa seguir amb les ganes d'escapisme que tinc..
I per si algú s'indigna mb mi, o se'n riu del que he posat, o li dona fàstic, o li ¿encanta? doncs no oblideeeuu.. hi estareu d'acord o no, pero es la meva opinió, millor o pitjor explicada de com la tinc al cap, i una opinió mai està equivocada
dijous, 24 de març del 2011
Up in the air
Aquest es el títol de la pel·licula que va protagonitzar George Clooney (on fica la mateixa cara de sempre) i que va tindre 6 nominacions als Oscars del 2009 incloent-hi la de millor pel·licula i la millor actriu secundaria (Anna Kendrick, que està genial). La vaig veure en BSO i em va encantar, tret del final que es un tant decebedor.. pero jo no penso parlar d'aquesta peli ara, aqui teniu la sinopsis i les critiques si us interessen: http://www.filmaffinity.com/es/film461062.html , jo el que vull es traslladar algunes dades que veïent la peli se'm van ocorrer de pensar-les per mi. El personatje del Clooney es un tipo que x la seva feina no para de viatjar, se sent molt cómode entre aeroports i avions, cada dia hi es per allà. El fet es q te tarjetes de soci de diferents companyies, i gracies a això pot comptabilitzar les milles que ha recorregut per l'espai aeri.
Aquí es on, al acabar la pel·li, vaig pensar en les estadístiques que tindria jo en els meus viatjes. Evidentment els kilometres recorreguts són impossibles d'endevinar, evidentment jo no sóc soci ni membre de cap companyia aèrea (molaria??), però, en temps d'avorriment tant a la uni, com a casa, i repassant els bitllets electronics que guardo a una carpeta, he aconseguit recopilar unes altres dades que són interessants (a la par q moolt freaks) i que ara mencionaré.
Com ja sabeu si em coneixeu bé, jo sóc un amant de les estades als aeroports per tot el q simbolitza (o estas a punt de conèixer un país nou, o tornes d'una estància genial), es x això que tinc un album al face "Edu Intl" on només penjo fotos d'aeroports i avions. Doncs totes aquestes estades tenen unes estadístiques que ahir a la nit, després d'un dia de merda a l'empresa, em vaig posar a recopilar, i aquí us les deixo:
- Són hores de vol totals i reals, aeroports visitats (incloent-hi escales), companyies aeries utilitzades i vols agafats (x ex, bcn-londres es un, tot i q Londres nomes sigui una escala)... aquí van, dsp de tanta divagació (no seria ningú jo sense les meves genials divagacions XD)
1- 18 aeroports visitats!
12 cops BCN, 4 Sydney, 4 Roma (Ciampino), 4 Frankfort, 4 Girona, 2 Tenerife, 2 Londres (heathrow), 2 Edimburgh, 2 Hobart, 2 Stgo Chile, 2 Buenos Aires, 2 Venecia, 2 Turquía, 2 Proserpine, 2 Melbourne, 1 Brisbane, 1 Hong Kong, 1 Los Angeles
(molts de 2 son al anar i al tornar)
2- 137 hores volant!! Equivalents a 5 dies i 17 hores pels aires en la meva vida jeje
3- 8 companyies aeries: Lufthansa, Ryanair, Spanair, Iberia, Qantas, Virgin Blue, British Airways, Virgin Atlantic.
Les mes utlitzades son Lufthansa (10) y Ryanair (6). les demes menys, pro ja me cansat d'escriure. Ara toca anar a treballar!! Ale, feu-ho a casa si us pot l'avorriment i.. aviam si em supereu jeje.
divendres, 4 de març del 2011
Nou blog, nova etapa
En els mesos de desembre i gener, amb la necessitat i el xic de pressió per acabar la universitat, vaig viure una miqueta agobiat. Pero analitzant la situació en perspectiva (sempre ho faig, part de la fama de tio fred ve d'aquí) m'he adonat que mai ha existit un neguit real en el tema de veure perillar les notes. En el fons, sempre he sabut que acabaria la carrera aquest febrer, ho he sabut des que vaig assistir a les primeres classes. Llavors, aquesta pressió i aquesta necessitat imperiosa per acabar pq es devia?
Doncs crec que esta clar, el fet d'acabar els estudis universitaris (virtualment 100% aprovat a falta de barallarme amb secretaria) era la porta cap a una nova etapa, la porta cap a alló desconegut, cap a una rutina diferent. Ho se, no fa falta molt analisis per adonar-se'n d'aquestes coses.. però potser es pq no ho analitzeu be... més endavant (en properes entregues jeje) ja ho explicarè.
Però tornem enrera, per enllaçar-ho ja amb el final i amb el titol d'aquesta entrada. Durant els mesos de desembre i gener em vaig veure obligat, literalment, a estar enganxat a l'ordinador per fer treballs, resums i per estudiar dels dossiers. Vaig acabar amb el cap cuadrat, i clar, que fa un quan, davant l'ordinador s'avorreix de fer smpr el mateix? Doncs ficar-se al facebook, mirar actualitzacions cada hora, etc.. jo sabia q era un coñas, pro de fet ho faig, es fa. I va ser llavors quan vaig desitjar acabar, no m'interesava el q deia la gent, sobretot el absurd, el "hoy me encuentro mal". Vaig pensar que, un cop lliberat d'estar enganxat a l'ordinador, obriria un blog, actualitzant cada cop que vulgues, no massa accessible i completament d'autor.
Doncs aqui esta, aquesta es la meva primera entrada. Aquest blog em servirà a mi per escriure coses que no tenen res a veure amb la necessitat d'escriure treballs o ressenyes, es escriure per escriure, per disfrutar. Les tematiques? home, no soc el que nomes parlarà de la meva vida, no m'agrada massa, pero potser per aquí faig exepcions, donat que gairebé ningú sap de la seva existencia, pero també m'agradaria escriure curiositats, anecdotes, fets historics, croniques de viatjes, de llibres, de pelis, en definitiva una mica de tot. Prenc el blog d'un antic company meu, el Javi com a referencia, i a partir d'aqui, volar lliure.
De moment aquesta es la primera entrada d'un nou blog, d'una nova etapa, que per cert, està sent inmillorable. I que segueixi!!
Doncs crec que esta clar, el fet d'acabar els estudis universitaris (virtualment 100% aprovat a falta de barallarme amb secretaria) era la porta cap a una nova etapa, la porta cap a alló desconegut, cap a una rutina diferent. Ho se, no fa falta molt analisis per adonar-se'n d'aquestes coses.. però potser es pq no ho analitzeu be... més endavant (en properes entregues jeje) ja ho explicarè.
Però tornem enrera, per enllaçar-ho ja amb el final i amb el titol d'aquesta entrada. Durant els mesos de desembre i gener em vaig veure obligat, literalment, a estar enganxat a l'ordinador per fer treballs, resums i per estudiar dels dossiers. Vaig acabar amb el cap cuadrat, i clar, que fa un quan, davant l'ordinador s'avorreix de fer smpr el mateix? Doncs ficar-se al facebook, mirar actualitzacions cada hora, etc.. jo sabia q era un coñas, pro de fet ho faig, es fa. I va ser llavors quan vaig desitjar acabar, no m'interesava el q deia la gent, sobretot el absurd, el "hoy me encuentro mal". Vaig pensar que, un cop lliberat d'estar enganxat a l'ordinador, obriria un blog, actualitzant cada cop que vulgues, no massa accessible i completament d'autor.
Doncs aqui esta, aquesta es la meva primera entrada. Aquest blog em servirà a mi per escriure coses que no tenen res a veure amb la necessitat d'escriure treballs o ressenyes, es escriure per escriure, per disfrutar. Les tematiques? home, no soc el que nomes parlarà de la meva vida, no m'agrada massa, pero potser per aquí faig exepcions, donat que gairebé ningú sap de la seva existencia, pero també m'agradaria escriure curiositats, anecdotes, fets historics, croniques de viatjes, de llibres, de pelis, en definitiva una mica de tot. Prenc el blog d'un antic company meu, el Javi com a referencia, i a partir d'aqui, volar lliure.
De moment aquesta es la primera entrada d'un nou blog, d'una nova etapa, que per cert, està sent inmillorable. I que segueixi!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)