Bones de nou!
Avui fan dos mesos que vaig marxar
de Catalunya, de casa, lluny dels meus.
Es un bon moment per reflexionar,
fer balanç, i explicar una mica tot això, per tal que als que els interessi ho
puguin saber i també per fer una mica d'autoteràpia, ja que escriure em relaxa.
Estar visquent a Australia.. es
diu ràpid, ho he somiat molt de temps, i ara que estic aquí puc dir que supera
totes les meves expectatives.
No li vaig dedicar un blog als motius del meu viatje, i tothom pot pensar
que es per l'anglès, i en part tindria raó, pero, mai millor dit, només en
part. Perque l'anglès es això, una part d'un tot, un tot que vaig estar molt
temps rumiant.
Tot comença a ser planejat quan vaig veure proper el final de la carrera. Un
cop acabada, vaig veure'm en una situació que no habia viscut feia molts anys.
Em sentia lliure, sense cap lligam, ple de l'energia que em dona la joventud.
Era el moment. Venia d'anys d'una certa estancació en el terreny personal, i al
acabar la carrera i començar a treballar a jornada completa per estalviar, la
meva vida es va tornar encara més monótona, més previsible, un pel avorrida, i
amb una rutina gens màgica o infernal, que són les que m'agraden a mi. Això em
va agriar el caràcter. La meva familia ha estat, desgraciadament, la gran
perjudicada d'aquell canvi. Jo sóc un home molt racional (després parlarem d'això)
i ni això m'estaba salvant durant els dos ùltims anys. Si vaig sortir endavant
va ser gràcies a l'amor incondicional de la familia i el meu gos, a les
xerrades salvadores d'hores que tant m'agraden amb els amics de debó, i a la
lectura de llibres que de veritat et canvien. Suficient. Pero no hi habia dia
en el que no em preguntés una serie de qüestions, res profundes com: qui sóc
realment? i quin es el meu lloc en aquest món?
L'estudi d'un mateix... ben es cert que sempre es diu que mai arrives a coneixer-te a tu mateix. Pero jo ho intento cada dia. Que hi ha darrera de l'home de gel?
La frase més coneguda del filòsef Ortega y Gasset va ser "Jo sóc jo i les meves circumstàncies". Doncs bé, partint d'aquesta base, jo volia desafiar aquesta idea. Es a dir, qui ets tu sense les teves circumstàncies? Entenem circumstàncies com;
1- Tens una familia que et recolza en tot el que fas. Són el teu suport vital, i la teva xarxa per si algún dia caus. Amb ells tot es seguretat. I no em refereixo a viure amb ells, no. Hi ha gent que viu sola o amb les parelles, pero aquest recolzament i suport en la familia saben que el tenen. I per a mi, tot això es el mateix.
2- Tens uns amics que també et fan suport, i t'escolten, amb els que t'ho passes bé i disfrutes, i amb els que intentés compartir els teus problemes i ajudar-los amb els seus. Es la vida després de la familia. O mirant-ho bé, es la prolongació de la familia. Amb bons amics he tingut xerrades d'això en l'ùltim any. Bones converses, bons dies que hem passat junts ^^
3- La feina. La feina, per sort, m'ha respectat moltissim. A la fàbrica on bàsicament he estat tota la vida, han confiat em mi, m'han permés acumular un capital important per poder complir aquest somni. Pero en si, aquesta feina la tinc des que en tenia 18. I l'altre lloc on he treballat va ser gràcies a "enchufe". Que si, que crec que treballo bé i tal, pero poso feina dins de les meves circumstàncies pq sempre ha estat un valor segur per a mi. Si no treballava a un lloc, ho feia a un altre.
4- L'idioma. La circumstància més tonta de totes. Evidentment, amb el català i l'espanyol, allà, ja t'entens amb tothom. Naturalitat, estas a casa. Res nou. Ok
Ara bé el quid de la qüestió, i si, de cop i volta, em desprenc de tot això? D'un dia per l'altre... que descobriré? Estar en Australia, amb la tornada oberta, fa que de les meves circumstàncies, només en tingui l'educació que em van ensenyar els pares, i las vivencies viscudes, l'experiencia que un té com a ser. I ja està. Aquest viatje ha de servir per veure si, sense el suport familiar, ni de les amistats, ni sense la feina de sempre, i en un altre idioma, puc arribar a ser algú important. Si puc valer-me per mi mateix, si puc fer el que un dia va fer el meu pare, un autèntic orgull per mi tenir-lo com a tal. (tu tmb mama :p)
Com he dit, porto 2 mesos. I estar aquí, es com estar a la sala de l'esperit i del temps. Una setmana aqui equival, sense por a equivocar-me, a 2 o 3 mesos allà. I no parlo de l'anglès. El tema del anglès es complicat. Requereix molt d'estudi, molta implicació. Només estant aqui no fas res. Si, el listening millora, i el vocabulari s'enriqueix, pero lo dit. Estudi estudi i estudi.
Quan em refereixo a la sala de l'esperit i del temps, em refereixo a les vivencies. En 2 mesos, he experimentat sentiments nous, que no sabia que existien en mi. En 2 mesos, he viscut gairebé més que en els ùltims 2 anys. No me'n se adonar. Sabia que seria tot diferent, pero no que anava a suposar en mi canvis tan grans. Pero.. tot i això, estic complint els meus objectius? Estic visquent sol en una habitació, compartint casa amb gent agradable. Estic a l'escola, a un nivell superior al que em correspon, pero bé, intentant fer-ho bé, sent seriosos i tal (em falta estudiar mes pero), i el més important de tot. Tinc feina. Un bon amic d'aquí va parlar bé de mi, i aquest va ser el primer pas, pero després d'això, m'han trucat de llocs on jo solet vaig anar a investigar si necessitaven a gent o no. Apart de tenir feina, em puc permetre el luxe de dir que he ajudat a altres nois a conseguir-ne, i encantat ho seguiré fent. M'agrada la sensació. I el tema de la feina, es, probablement, el que fa que pugui copsar tot lo anterior. Estic fent de glassie a un pub/disco/restaurant. Divendres i dissabtes. Recullo els gots buits que hi han sobre les taules. Es durillo, pero res que no es pugui fer. M'han passat coses prou curioses allà ja, pero el més important, tinc companys purament australians (amb alguna excepció) i es cobra 20 dolars la hora (uns 17/18 euros) i amb això, senyors i senyores, em dona per viure. Absolutament. Ara es quan es compara la situació amb Espanya i tal... ara m'estic mantenint, pero buscaré una nova feina, aquest cop entre setmana. Pluriempleat aquí, es el que ara vull, tot i així, em dono temps per pensar'm-ho.
El conseguir la feina, i que el teu jefe et digui que ho fas prou bé, es el que de moment fa que em senti més orgullós. Genial. Aquest es el bon camí.
I segueixo amb lo de la sala de l'esperit i del temps. Aquí estic sol, tots vosaltres esteu allà, amb la meva familia també. L'home es un animal social, jo mai he tingut problemes per sociabilitzar amb la gent. Sóc de caràcter obert, extrovertit quan em dona la gana. Un altre cosa es que trespassin la linea de gel. I aquí ve el gran canvi. La linea de gel, o me l'he deixat a Espanya, o aquí se la passen pel forro. Tan lluny de tot, sol al món, una persona que coneixes en una setmana se't converteix en el millor amic del món, i una novieta q tens durant 2, en el gran amor casi de la teva vida. Se que pensant fredament, tot plegat es ridicul. Ho sé, pero aqui les perspectives són molt diferents. El que xerro amb els colegues d'aquí: els sentiments i tot plegat es magnifiquen. I cuanta raó. Per això em sorprenc. He sentit i he fet coses que en la vida habia fet. En la vida. Amb ningú. Per això dic, estic en ple procés. Encara em queda temps aquí, estic aprenent a viure com mai, a experimentar sensacions que feia anys que no experimentava, a patir com feia anys que no patia, i a gaudir i a sofrir de noves maneres. Tot es nou, tot es experiment.
Ningú va dir que seria fàcil, i no ho està sent. Pero tot, repeteixo, tot, es part del procés. Arribaré canviat, sens dubte, pero m'agradaria que fos a millor.
Aquest escrit s'ha realitzat dsd el punt de vista de, probablement, la meva pitjor setmana a AUS (x temes complicats d'explicar), i, x ende, de la meva pitjor setmana en mesos! Pero poc a poc. Demà serà un altre dia. Ara són les 2.23 de la matinada. Demà em llevo a les 7.30 per anar a l'escola. No passa res. Sencillament estic escribint dia a dia la historia de la meva vida. Una bona historia, en el fons, sempre te de tot. Pujades, baixades, pero sempre es busca un bon final, i que, quan aquest arribi, vegis que ho has intentat tot per ser feliç. A vegades amb això no n'hi ha suficient, pq la condició avara de l'humà i la societat capitalista t'ho neguen massa sovint, pero lo dit. A viure el present. Sigueu molt feliços! Xau
