¿?

Hola!

Probando probando... Seguir con este blogspot, abrir uno nuevo o empezar con Wordpress... ?¿?¿?¿?

Up in the air 3

Before my next trip, i have to refresh my statiscs about my travels. Yes, i know, it's freak, but is like a hobby which started when i watched for the first time the movie "Up in the air". So, this is all my trips in numbers:

1- Airports visited: 25

-Barcelona 17, Sydney 4, Rome (Ciampino) 4, Frankfurt 4, Girona 4, Chicago (O'Hare) 4, Tenerife 2, Londres (Heathrow) 2, Edimburgh 2, Santiago de Chile 2, Buenos Aires 2, Venice (Marco Polo) 2, Hobart (Tasmania, Aus) 2, Istambul 2, Proserpine (Whitsundays, Aus) 2, Melbourne 2, Amsterdam (Schiphol) 2, Brisbane 2, Hong Kong 1, Los Angeles 1, Londres (Luton) 1, London (Stansted) 1, New York (La Guardia) 1, New Jersey 1, Singapore (Changi) 1

2- Total hours flying; 188 hours

It means 1 week and 20 hours in the air, flying ^^

3- Companies; 12

Lufthansa, Ryanair, Spanair, Iberia, Qantas, Virgin Blue, British Airways, Virgin Atlantic, Easyjet, KLM,  American Airlines and Singapore Airlines

4- Countries visited: 12/13

Spain, Italy (4 times), Australia (twice), Andorra, France, Mónaco, Greece, Turkey, England, Scotland, Chile, United States. I must to count the Vatican City???

... and tomorrow... ^^

Balanç del 2012

I will write this post in Spanish. Usually i always write my blog in Catalan, will be strange for me don't write in my language, but i think i'll try, just in this occasion. I hope, in a future, write in English for all of u, but for the moment, i need improve a lot my skills, coz are not enough, absolutely :$, maybe i'll try the next one... Ok, here i go.

Como es habitual y como ya conocen mis más allegados, es casi una tradición en mi hacer balance de cada año que pasa. En este blog ya lo hice hace un año: http://hmsbeagle1831.blogspot.com/2011/12/balanc-del-2011.html y va siendo hora de hacerlo de nuevo. A los que entienden catalán y se animen a leer el balance q hice en 2011, verán q ese año estaba dominado x un plan, y sin duda, este 2012 ha sido la culminación del mismo, después de muchos meses de trabajo duro, y que ahora si que se puede decir pq todo el mundo lo sabe, q no era otro que el irme a vivir a Australia. 

Pero repasemos, el año es muy largo, y este especialmente me ha dado para mucho. A simple vista es espectacular, no lo voy a negar. Pero veremos si todo son vino y rosas, si ha sido un paseo por la alfombra roja hasta hoy...

Empece el año tal y como acabé el anterior. Trabajando, con la idea australiana entre ceja y ceja. Libre de ataduras, me ligué a mi empresa con un contrato largo. Esa era la seguridad que me faltaba para poder tirar en adelante todo mi proceso. El plan ya era una realidad. Estaba contento, feliz. Pero en mi felicidad, en mi conformismo, me equivoqué. Literalmente y mal hablando, la cagué en el trabajo, dsp de 8 años sin casi ninguna falla de importancia. Un error grave, que se limo a error leve por mi expediente limpio, pero que me dejo tocado. En estos casos, yo se como soy, soy muy muy muy auto exigente, y por mucho q me digan o que le quieran quitar hierro al asunto, me rayo, como se dice. Más que nada porque hacia 10 días que firmé mi nuevo contrato, y sentí como si había fallado a la confianza que habían depositado en mi. Además, la empresa atravesaba por una situación delicada después de varios errores en cadena que limitaron la confianza de las empresas superiores. Fueron días duros. Me sentí en parte responsable por ello. Estoy hablando de febrero y marzo.

Pero más culpable te sientes preocupándote por esto cuando, poco después, un amigo de los que se que es de buen seguro para toda la vida, sufre lo que no es de recibo. Se que leerás esto, se que ya te lo dije, pero te admiro por todo lo que has demostrado este año. Cuando alguien tan importante para mi ha tenido un año tan devastador, decir que este ha sido un buen año es absurdo. Sin duda ha sido lo peor de este año. Luego lees gente estúpida poniendo cosas absurdas por facebook y lamentándose como si no hubiera mañana por cualquier gilipollez. Típico de este mundo. Suerte q somos diferentes ;) Dsd aquí te mando de nuevo un sentido abrazo.

Pero luego entra en acción una de las frases más asquerosas de la historia, "la vida sigue", pq se olvida de el "como sigue?". Tiene razón, pero en parte, y la parte q falta es la importante. Yo seguí con el trabajo, y poco a poco me fui subiendo la autoestima. Acabé entablando muy buena relación con muchos compañeros con los que había trabajado toda mi vida pero por mi situación temporal y cambiante de turno no pude acabar de conocerlos bien. Ellos se convirtieron en la gente que más veía (algunos desgraciadamente como algún torero gilipollas q yo se quien es... ¬¬), y para bien o para mal, me ayudaron a prepararme para lo q se me venia encima. Vi con mucha alegría como 2 amigos que habían empezado igual que yo, subían y escalaban puestos dentro del organigrama de la empresa, y eso me enorgulleció ^^ jaja ya tengo mis contactos ahí dentro jajaja.

Pues habiendo acabado el contrato en agosto, sin apenas tiempo para ningún tipo de preparación (que tampoco necesitaba), y tras varias despedidas sentidas, me fui. El plan ya era una realidad.

A Australia pueden llegar los que quieren y lo tienen como objetivo principal. No lo encuentro meritorio pq es mi segunda vez en este maravilloso país, y más pobre q yo no hay nadie. Lo meritorio es llevar 4 meses y medio y haber gastado 1000 euros, y llevar como 2 meses sin tocar tus ahorros en Cataluña. La vida aquí no me puede ir mejor, salvo un pequeño e insignificante contratiempo: el puto inglés de los cojones. 

Sin duda que mi nivel es para espabilarse, no me da miedo relacionarme con cualquiera, y todos entienden mis ideas, sea lo que sea lo que tenga que expresar, pero no, no es suficiente ni de coña. Estoy un poco preocupado x el asunto, pq quiero dominarlo antes de volver, y veo que la gramática me está matando poco a poco. De todas maneras, este es uno de mis grandes objetivos para el 2013. Me pondré las pilas como solo yo se hacerlo, y se que soy capaz, vamos si lo se, aunq se trate de algo que siempre ha sido mi talón de Aquiles. Pero el acento australiano en el trabajo me mata y me hace ver lo que me falta por delante, un mundazo!

Sin duda, esta aventura australiana es lo mejor del año, y seguramente, lo que me quede, será lo mejor del siguiente, pero tiene muchas subdivisiones, muchas cosas por las que estar alegre y por la que estar orgulloso. Orgulloso, según parece, por haber dado el paso. Mucha gente me habla de los huevos que tengo por irme solo hasta aquí. Yo francamente nunca lo he visto así, para mi tener huevos es decirle a una chica que la quieres y que no querrás a ninguna otra XD. Hay q tenerlos bien puestos ahí XD, lo mio es algo que todo el mundo puede y debería hacer.

Orgulloso es haber conseguido un trabajo aquí, mantenerlo y que estén contentos contigo, además de que te permita subsistir absolutamente y tener una cierta estabilidad. 

Alegre pq puedo vivir solo, sin nadie a mi lado, sin amigos, sin familia. Si bien es cierto que se que os tengo a todos allí, me he demostrado que puedo tirar sin ningún problema. Y lo más importante de todo esto, es que he demostrado que... EL PEBROT NO ES NECESSARI PQ LI DONI SABOR A RES!! (això va x tu mama) http://www.youtube.com/watch?v=wkQIJWh7MI8 está comprovat cientificament. Amb l'arroç no m'hi fico pq mira, no se fer paelles, pero mb lo altre, ni de conya, ja no m'enganyes més XD.

Con internet y sobretodo el skype es como si no me hubiera ido, o como si siempre estuviera cerca de los míos. Ayuda a no añorar demasiado, aunque en estas fechas, francamente, estar aquí me sobra. Encantado estaría de celebrar la navidad con los míos  y suerte tenéis todos de hacerlo, pq esto no es navidad ni es nada, pero se lleva lo mejor que se puede, compartiendo buenos días con gente encantadora que está aquí como tu. Sin duda una navidad diferente que será recordada con el paso del tiempo.

Y de lo que más contento estoy es de toda la gente maravillosa que he conocido. Amistad es un término relativo, que se fragua con el paso del tiempo, y yo para estas cosas pues soy cerrado, pero sin duda, el cariño de haber compartido juntos esta experiencia es algo que me alegra hasta límites insospechados. Además, hay mucha gente aquí que me ha demostrado más que mucha gente ahí en España. En el tema chicas/relaciones no entro pq la diferencia y la comparación podría ser muy odiosa para vosotras ahí, así que me abstendré. Solo deciros que aquí, SI ME VALORAN :p (asiáticamente hablando) 

Ahora con las redes sociales es fácil seguir en contacto, y espero hacerlo con los que de verdad quieran saber algo de mi cnd todo esto acabe, pero ya se intuye quienes van a ser :)

Me despido ya, no por ganas, sino por necesidad. El tiempo apremia. Son cerca de la 1 de la mañana aquí en Brisbane, mañana me levanto a las 5am. El motivo? Pues es el mismo por lo que escribo el balance el 28. Me voy a pasar unas vacaciones en Fraser Island, unos dias para desconectar jeje. Tiene buena pinta, ya os informaré, pero ya el año que viene, pq vuelvo el mismo 31 x la tarde y de ahí directamente a celebrar el año nuevo. Así que dudo que abra el ordena ya este año. 

Asi que FELIZ AÑO PARA TODOS!!! Un abrazo grande dsd Down Under!

Cròniques australianes (ep. 2)

Bones de nou!

Avui fan dos mesos que vaig marxar de Catalunya, de casa, lluny dels meus.

Es un bon moment per reflexionar, fer balanç, i explicar una mica tot això, per tal que als que els interessi ho puguin saber i també per fer una mica d'autoteràpia, ja que escriure em relaxa.

Estar visquent a Australia.. es diu ràpid, ho he somiat molt de temps, i ara que estic aquí puc dir que supera totes les meves expectatives.

No li vaig dedicar un blog als motius del meu viatje, i tothom pot pensar que es per l'anglès, i en part tindria raó, pero, mai millor dit, només en part. Perque l'anglès es això, una part d'un tot, un tot que vaig estar molt temps rumiant.

Tot comença a ser planejat quan vaig veure proper el final de la carrera. Un cop acabada, vaig veure'm en una situació que no habia viscut feia molts anys. Em sentia lliure, sense cap lligam, ple de l'energia que em dona la joventud. Era el moment. Venia d'anys d'una certa estancació en el terreny personal, i al acabar la carrera i començar a treballar a jornada completa per estalviar, la meva vida es va tornar encara més monótona, més previsible, un pel avorrida, i amb una rutina gens màgica o infernal, que són les que m'agraden a mi. Això em va agriar el caràcter. La meva familia ha estat, desgraciadament, la gran perjudicada d'aquell canvi. Jo sóc un home molt racional (després parlarem d'això) i ni això m'estaba salvant durant els dos ùltims anys. Si vaig sortir endavant va ser gràcies a l'amor incondicional de la familia i el meu gos, a les xerrades salvadores d'hores que tant m'agraden amb els amics de debó, i a la lectura de llibres que de veritat et canvien. Suficient. Pero no hi habia dia en el que no em preguntés una serie de qüestions, res profundes com: qui sóc realment? i quin es el meu lloc en aquest món?

L'estudi d'un mateix... ben es cert que sempre es diu que mai arrives a coneixer-te a tu mateix. Pero jo ho intento cada dia. Que hi ha darrera de l'home de gel?

La frase més coneguda del filòsef Ortega y Gasset va ser "Jo sóc jo i les meves circumstàncies". Doncs bé, partint d'aquesta base, jo volia desafiar aquesta idea. Es a dir, qui ets tu sense les teves circumstàncies? Entenem circumstàncies com;

 

1- Tens una familia que et recolza en tot el que fas. Són el teu suport vital, i la teva xarxa per si algún dia caus. Amb ells tot es seguretat. I no em refereixo a viure amb ells, no. Hi ha gent que viu sola o amb les parelles, pero aquest recolzament i suport en la familia saben que el tenen. I per a mi, tot això es el mateix.

 

2- Tens uns amics que també et fan suport, i t'escolten, amb els que t'ho passes bé i disfrutes, i amb els que intentés compartir els teus problemes i ajudar-los amb els seus. Es la vida després de la familia. O mirant-ho bé, es la prolongació de la familia. Amb bons amics he tingut xerrades d'això en l'ùltim any. Bones converses, bons dies que hem passat junts ^^

 

3- La feina. La feina, per sort, m'ha respectat moltissim. A la fàbrica on bàsicament he estat tota la vida, han confiat em mi, m'han permés acumular un capital important per poder complir aquest somni. Pero en si, aquesta feina la tinc des que en tenia 18. I l'altre lloc on he treballat va ser gràcies a "enchufe". Que si, que crec que treballo bé i tal, pero poso feina dins de les meves circumstàncies pq sempre ha estat un valor segur per a mi. Si no treballava a un lloc, ho feia a un altre.

 

4- L'idioma. La circumstància més tonta de totes. Evidentment, amb el català i l'espanyol, allà, ja t'entens amb tothom. Naturalitat, estas a casa. Res nou. Ok

 

Ara bé el quid de la qüestió, i si, de cop i volta, em desprenc de tot això? D'un dia per l'altre... que descobriré? Estar en Australia, amb la tornada oberta, fa que de les meves circumstàncies, només en tingui l'educació que em van ensenyar els pares, i las vivencies viscudes, l'experiencia que un té com a ser. I ja està. Aquest viatje ha de servir per veure si, sense el suport familiar, ni de les amistats, ni sense la feina de sempre, i en un altre idioma, puc arribar a ser algú important. Si puc valer-me per mi mateix, si puc fer el que un dia va fer el meu pare, un autèntic orgull per mi tenir-lo com a tal. (tu tmb mama :p)

 

Com he dit, porto 2 mesos. I estar aquí, es com estar a la sala de l'esperit i del temps. Una setmana aqui equival, sense por a equivocar-me, a 2 o 3 mesos allà. I no parlo de l'anglès. El tema del anglès es complicat. Requereix molt d'estudi, molta implicació. Només estant aqui no fas res. Si, el listening millora, i el vocabulari s'enriqueix, pero lo dit. Estudi estudi i estudi.

Quan em refereixo a la sala de l'esperit i del temps, em refereixo a les vivencies. En 2 mesos, he experimentat sentiments nous, que no sabia que existien en mi. En 2 mesos, he viscut gairebé més que en els ùltims 2 anys. No me'n se adonar. Sabia que seria tot diferent, pero no que anava a suposar en mi canvis tan grans. Pero.. tot i això, estic complint els meus objectius? Estic visquent sol en una habitació, compartint casa amb gent agradable. Estic a l'escola, a un nivell superior al que em correspon, pero bé, intentant fer-ho bé, sent seriosos i tal (em falta estudiar mes pero), i el més important de tot. Tinc feina. Un bon amic d'aquí va parlar bé de mi, i aquest va ser el primer pas, pero després d'això, m'han trucat de llocs on jo solet vaig anar a investigar si necessitaven a gent o no. Apart de tenir feina, em puc permetre el luxe de dir que he ajudat a altres nois a conseguir-ne, i encantat ho seguiré fent.  M'agrada la sensació. I el tema de la feina, es, probablement, el que fa que pugui copsar tot lo anterior. Estic fent de glassie a un pub/disco/restaurant. Divendres i dissabtes. Recullo els gots buits que hi han sobre les taules. Es durillo, pero res que no es pugui fer. M'han passat coses prou curioses allà ja, pero el més important, tinc companys purament australians (amb alguna excepció) i es cobra 20 dolars la hora (uns 17/18 euros) i amb això, senyors i senyores, em dona per viure. Absolutament. Ara es quan es compara la situació amb Espanya i tal... ara m'estic mantenint, pero buscaré una nova feina, aquest cop entre setmana. Pluriempleat aquí, es el que ara vull, tot i així, em dono temps per pensar'm-ho.

El conseguir la feina, i que el teu jefe et digui que ho fas prou bé, es el que de moment fa que em senti més orgullós. Genial. Aquest es el bon camí.

 

I segueixo amb lo de la sala de l'esperit i del temps. Aquí estic sol, tots vosaltres esteu allà, amb la meva familia també. L'home es un animal social, jo mai he tingut problemes per sociabilitzar amb la gent. Sóc de caràcter obert, extrovertit quan em dona la gana. Un altre cosa es que trespassin la linea de gel. I aquí ve el gran canvi. La linea de gel, o me l'he deixat a Espanya, o aquí se la passen pel forro. Tan lluny de tot, sol al món, una persona que coneixes en una setmana se't converteix en el millor amic del món, i una novieta q tens durant 2, en el gran amor casi de la teva vida. Se que pensant fredament, tot plegat es ridicul. Ho sé, pero aqui les perspectives són molt diferents. El que xerro amb els colegues d'aquí: els sentiments i tot plegat es magnifiquen. I cuanta raó. Per això em sorprenc. He sentit i he fet coses que en la vida habia fet. En la vida. Amb ningú. Per això dic, estic en ple procés. Encara em queda temps aquí, estic aprenent a viure com mai, a experimentar sensacions que feia anys que no experimentava, a patir com feia anys que no patia, i a gaudir i a sofrir de noves maneres. Tot es nou, tot es experiment.

 

Ningú va dir que seria fàcil, i no ho està sent. Pero tot, repeteixo, tot, es part del procés. Arribaré canviat, sens dubte, pero m'agradaria que fos a millor.

 

Aquest escrit s'ha realitzat dsd el punt de vista de, probablement, la meva pitjor setmana a AUS (x temes complicats d'explicar), i, x ende, de la meva pitjor setmana en mesos! Pero poc a poc. Demà serà un altre dia. Ara són les 2.23 de la matinada. Demà em llevo a les 7.30 per anar a l'escola. No passa res. Sencillament estic escribint dia a dia la historia de la meva vida. Una bona historia, en el fons, sempre te de tot. Pujades, baixades, pero sempre es busca un bon final, i que, quan aquest arribi, vegis que ho has intentat tot per ser feliç. A vegades amb això no n'hi ha suficient, pq la condició avara de l'humà i la societat capitalista t'ho neguen massa sovint, pero lo dit. A viure el present. Sigueu molt feliços! Xau

Cróniques australianes (ep. 1)

Abans de començar a explicar el que están sent els primers dies aquí, agrair totes les mostres de suport que vaig rebre al marxar i que he seguit rebent un cop vaig arribar. Sembla que sigui algú important i tot ^^, o així m'ho feu sentir, pero de debó us dic que no hi ha per tant... tot i així moltes gràcies :)

 

Vaig sortir de BCN el dimarts de la setmana passada i vaig arribar a Australia el dijous pel matí. Viatje llarg. Les primeres 13 hores van passar més ràpides del que pensaba. Veïent Thor al avió (vaya truño) i la segona d'Austin Powers, intentant dormir una mica (1 hora seguida com a molt), escoltant música (molt bona selecció a Singapur Airlines) i casi acabant Siddhartha. Destacar l'uniforme i el look de les hostesses de vol de Singapur Airlines, brutals!. Arribada a Singapur, 8 hores d'espera, i la necessitat de decidir quin era el millor pla, o sortir a donar una volta guiada de 3 hores i tornar, o descansar en una habitació que tenen allà per la gent que fa escales llargues. Pensant en el més que possible jet-lag a l'arribada a Brisbane, vaig optar x la segona opció. Vaig anar a la habitació (previ pagament d'una morterada) i vaig sobar 4 horetes ben maques. Ja estaba preparat x agafar l'avió cap a Down Under.

De Singapur a Brisbane hi havien 7 hores, que comparades amb les 13.30 del primer vol semblen poques, pero ojo tmb, que ja venia del tute anterior, i se'm van fer una mica més pesadetes. Pero vaig començar a veure la peli "Juegos del hambre" i em va entretenir bastant, aunque la historia es ridicula en si mateixa.

 

Arribo a Australia, foto gegant d'un koala donan-te la benvinguda ^^, bé. Agafant taxi cap a l'escola on devia esperar a la meva homestay o familia d'acollida.

 

Bé, aniré al gra pq tampoc crec que sigui massa necessari entrar en detalls de coses gens trascendents.

 

Brisbane: la meva nova ciutat es bonica, rodejada per un riu inmens, es gairebé imprescindible agafar ferry per anar al centre si vols estalviar-te una bona caminata fins al pont més proper. L'escola i on visc estàn a l'altra banda del riu, així que anar al centre sempre es una bona excursió, pero el que pots veure pel camí es molt agradable. Aquí es hivern (no m'ho crec massa) i les temperatures mitjanes ronden entre els 20 i els 25 graus. Perfecte! I més veient la que està caient a Bcn no? jeje, pero això pot ser criminal al estiu, i tinc una mica de por, oju. Pero per adaptar-me, aquesta temperatura es perfecte, en pantalons llargs i samarreta de màniga curta. Clar que vist així, tots els jerseis i l'abric que em vaig dur es moriràn de fàstic als armaris o a la maleta.. en fi, no es pot tenir tot sempre.

La ciutat es carota. Però has de buscar molt bé i pots trobar bones ofertes. Per exemple, menjar fora no es tan car, la roba tampoc, pero comprar fruita o verdures es prohibitiu. 5 pepinos, x exemple, et surten a 9 euros (10dolars), el kilo de tomàquet, a 9.50 euros.. x posar exemples. Pero la carn es barata crec. La qüestió serà quan m'en vagi a viure amb altres estudiants o sol, i hagi de cuinar, llavors m'ho mirare més, ara pero, amb la familia, no es tan necessari. Ah el transport públic tmb es una burrada de car, i la benzina està uuuuna miqueta més barata que a Espanya, pero no molt més. Doncs no molt més de Brisbane. En el centre hi han 2 carrers dedicats només a l'oci i a les compres, ple de tendes de marques conegudes, de restaurants, de bars.. lo típic. Crec que les fotos li farán més servei que la meva descripció, ja en penjaré.

 

La meva familia a Australia: He tingut molta sort amb ells. La mare es jardinera i em dona un munt de consells, pàgines web, direccions per trobar qualsevol tipus de feina, etc. El pare sempre m'està xerrant de les seves aficions i de les seves aventures de jove jeje. Es molt simpàtic, xerra lent pq l'entengui, i se'l veu molt bondadós. Després està el fill, de 17 anys recien fets (el segón dia aquí vaig anar a la seva festa d'aniversari) i es tmb molt maco. (Me recuerda a vosotros, los del club del 2k jaja) Un fànatic de batman, de 1'95 metres i prim com un fideu, amb una cara de nen que no pot amb ell. Simpàtic, xerra molt ràpid i em costa a vegades pillar el que diu, pero bé. A vegades ve la filla de 21 anys amb el novio, i són tmb molt agradables. Tenen la filla gran estudiant a Londres per 2 anys. Aniràn a veure-la per Nadal. Lo bo d'estar amb la familia, es que, apart d'ajudar-me a buscar tot el que he dit abans, dir-me el transport que he d'agafar i tal, m'ha permès veure com viu una típica familia de Queensland (tipo comunitat autònoma d'Espanya), cosa que en el primer viatge no ho vaig poder veure. A destacar, les hores de menjar. Esmorzar doncs quan t'aixeques, val, pero el donar es a les 12.30 (ni anant de tarda a la MB dino tan d'hora!!) i el sopar entre les 18.30/19.00h! Això si que es dur x mi... pero ja estic acostumat, i l'altre dia, eren les 6, i tenia ganes ja de sopar XD (suposo q aquest deu ser el berenar de tota la vida, que aquí no el fan jeje).

La casa en si es la típica caseta muntada en una colina, amb 2 plantes, abaix el garatge, la sala dels trastos i tal, i adalt ho tenen tot, mb 2 banys, 3 dormitoris, lacuina gran, el menjador i poc més. Al jardí piscina, encara no habilitada, i molt i molt verd. Sembla mentida que estiguem a l'hivern...

 

L'escola: Es diu Shafston i bé, m'agrada, tot i que pensaba que podia fer servir el gym i no, només la gent allotjada allà. Pel demés, es menja de fàbula a l'hora de dinar (de 12.15 a 13.15h ^^) i de manera barata. El primer dia vaig fer el test x veure el meu nivell, i la nota era del 0 al 6. Vaig treure un 5. Vaig flipar pq no em va donar temps a acabar-ho, pero es el de sempre amb el meu anglés, entenc tots els readings, els listenings no se'm donen malament, faig els writings de manera acceptable, pero patino q dona gust en la gramatica. Encara no entenc aquest 5 (moltes respostes de pura potra, lo que ténen els examens tipo test XD). Crec q tinc un nivell 4. A classe flipo bastant, van molt a piñon, i la part que més m'agrada es l'speaking. Ahir divendres vaig tenir una proba x veure el nivell i, en gramatica vaig encertar (si, la paraula es encertar, no respondre correctament) 44 de 80 preg, i en el listening (q flipaves) 14 de 30. Un 5 de tota la vida a Espanya, pero a classe crec que vaig ser el pitjor. De totes maneres era la meva primera setmana, em dono marge. Ja m'està bé començar a una classe de més nivell pq així no hi ha moment pel relax.

Aquí està ple de japonesos (molan que te cagas jaja, son genials), taiwanesos, surcoreans, brasilers i, el que no entenc, plagat de colombians! Colombia? Sorry?? Tmb hi ha bastants espanyols, pero per idioma, jo intento fugir d'ells. Els colombians viuen bastant en ghettos, només xerren entre ells, pero ja em va bé. La clau serà relacionar-me en un futur o amb els brasilers o amb els asiàtics, es el que penso. Els hispanoparlants van bé per quan necessites explicacions de coses concretes, que en anglès no t'enteraries.

Un professor em va dir que durant l'últim any, hi havia un gran increment de gent vinguda d'Espanya, que abans no se'n veia a cap per aquí. Jajaja si sapigués la merda que hi ha montada a Espanya... jo pq no domino l'anglés, pero si li expliques, fliparia crec.

 

En 9 dies que porto aquí, la clau es la mateixa. He de conseguir una feina. Ultimament ho veig millor que fa uns dies, i en cas de conseguir-la, em podria permetre viure sol, cuinar i tal, i tenir una vida totalment independent. Si no la consegueixo (posem-nos smpre en el pitjor dels casos) hauria de compartir pis smpre i anar tirant, gastant bastanta pasta. La meva missió es apendre anglès, pero per estar més segur, necessitaria feina. Objectiu clar. A Espanya, si en necessités, ho tindria pitjor segur jaja.

 

Aquest es un resum en general. Es evident que trobo a faltar un munt de coses, com la familia, quedar per xerrar o jugar mb els amics, parlar correctament XD (a vegades es frustrant no poder dir el que vols, i t'ho tens que menjar mb patates), passejar al Cholito :__(  i tenir feina jaja, pero es típic, sabia que al principi seria així, pero estaba preparat, ja que han sigut molts mesos de preparació i de lectura. Ah, no poder veure com cal el Barça-Madrid es un PUTADÓN, pero com no tindre mai cap horari bo, millor em vaig oblidant del futbol, mal me pese. Lo bo es q no veure al Roncero ni la caverna puntopelotistica o futbolera de Marca i Intereconomia. Ah, aquí no miro la tele, cap dia. I no sabeu lo que la trobo a faltar.. RES EN ABSOLUT!! Només lectura en anglès i castallà, música per l'ordinador i Naruto, q no falti Naruto.

 

I ja està, com a curiositat, la de quantitat d'animals raros q veus. Es a dir, aquí no et falta de res, es una ciutat i un país absolutament occidental. Jo encara potser no sóc conscient que estic molt lluny, pero te n'adones que es un altre món quan veus als Ibis a 1 metre teu agafant menjar del terra (Ibis són ocells, buscar google ^^, pero en el meu album de Sydney tmb en tinc fotos crec), iguanes, i ahir, mentre sopavem a la terrassa, va apareixer un possum a la branca d'un arbre tan tranquil disposat a menjar. Amb aquests detalls són amb els que me'n adono que Australia es un altre cosa. Es la terra d'abaix, THE DOWN UNDER!


pd: he vist més aficionats al Madrid que del Barça, pero ja se sap, totnto n'hi ha arreu, fins i tot aquí

Up in the air 2

Abans de marxar a Australia, haure d'actualitzar les meves estadístiques dels viatges. Fa més d'un any que no agafo cap avió, pero no está enregistrat el viatge que vaig fer a Chicago (que no está malament), així que, abans de recopilar noves dades, ho deixaré enllestit.

Pel qui llegeixi això i no tingui ni idea de que va, que doni una ullada a la meva segona entrada d'aquest blog, titulat "Up in the air", aquí explico el pq faig aquestes coses/frikades/tonteries, pero em diverteixen, sense més ^^

Al gra;

1- Aeroports visitats; 24 en total!

-Bcn 16, Sydney 4, Roma (Ciampino) 4, Francfort 4, Girona 4, Chicago (O'Hare) 4, Tenerife 2, Londres (Heathrow) 2, Edimburgh 2, Stgo de Xile 2, Buenos Aires 2, Venecia (Marco Polo) 2, Hobart 2, Istambul 2, Proserpine 2, Melbourne 2, Amsterdam (Schiphol) 2, Brisbane 1, Hong Kong 1, Los Angeles 1, Londres (Luton) 1, Londres (Stansted) 1, New York (La Guardia) 1, New Jersey 1 (el de Singapur serà el num 25)


2- Hores totals de vol;

- 165 hores volant! L'equivalent a 6 dies sencers i 21 hores per l'aire. 3 hores dsp de sortir de Bcn, portaré una setmana de la meva vida pels núvols. Literal. Sugoi!


3- Companyies aéries utilitzades;

11, Lufthansa, Ryanair, Spanair, Iberia, Qantas, Virgin Blue, British Airways, Virgin Atlantic, Easyjet, KLM i American Airlines (en uns dies més, Singapore Airlines)


4- Paisos visitats;

- 11/12 en total. Espanya, Andorra, França, Mónaco, Italia, Grècia, Turquía, Anglaterra, Escocia, Xile, Australia. (El vaticà es conta o q XD??)

Sobre la vaga general, reflexions basades en l'experiencia

Aquest dijous 29 de Març es farà al territori espanyol una vaga general.

El divendres passat i ahir, a l'empresa on treballo, aquest tema estaba molt present al ambient diguem. El divendres, membres del sindicat van venir a explicar-nos el perque de la vaga, al·legant tots els motius o part d'ells pels que creien que la reforma laboral del president Mariano Rajoy atemptava contra els drets dels treballadors. Algunes explicacions bordejaven el ridícul, tot s'ha de dir, a més d'estar 20 minuts escombrant cap a casa, obviant informació que no els interessava i fent gala d'un lèxic, d'una retòrica i d'un discurs digne d'un escolar de segón de la ESO. Eren les 6 de la tarda, hora de l'entrepà. Tenia fam i me'l vaig menjar.. si no n'hagues tingut, segurament haguès volat cap a ells, pero aquest es un altre tema.

Arribem al dilluns, ahir mateix. Sobre la taula, a la pausa, un tema de conversació sobre la cual no donava crèdit. Molts dels treballadors de l'empresa, afiliats als sindicats (UGT, CCOO) s'agafaràn el dia de vaga com a hores sindicals.... es a dir: Cobraràn en el dia d la vaga.

Per a que ens entenguem, els sindicats ens estan OBLIGANT a fer una vaga per un tema que ells consideren injust, ens obliguen a no anar a treballar, a perdre diners per una reforma que es inevitable i que no ve dirigida pel senyor Rajoy, sino que es filla de les directrius enviades dsd Brusel·les degut a una situació econòmica que es la que tothom coneix. Aquesta obligació no es nova. Tothom coneix la democracia d'aquest sector d'esquerres, la seva democràcia, en la que si no estàs d'acord amb ells, o simplement, si estàs a favor de la reforma, t'has d'aguantar, t'has de manifestar i si vols anar a treballar, et cremen el cotxe o el punxen les rodes. Amb gent que té aquest tipus de democràcia com a ideal jo no hi vull saber res, es més, m'hi oposo frontalment i amb tota la força i el coratje que el moment em dona.

Els sindicats van nèixer fa molt, en una època on eren necessàris per les condicions en les que es trobava la societat, amb l'indùstria emergent i amb l'auge dels drets humans. Ara són associacions totalment prostituides, que fan pudor i fàstic. Se el que em dic. Em dona llàstima la gent (poca, molt poca) que està dins del comité i vol ajudar, fer les coses bé, que es mou per millorar les condicions dels treballadors. Pero per desgracia són la excepció. La gran majoria mamonejen el que poden i més, es demanen hores sindicals divendres a la nit o a la tarda (amb això tenen un gran cap de setmana llarg, i francament, poso en dubte que el divendres a la nit o a la tarda tinguin reunions x millorar això o alló). A més, i parlo pq m'ha passat, quan el dijous et despedeixes d'ells fins al dia següent, et diuen amb cara de superioritat i amb un somriure maliciós que ells ja no venen fins dilluns, amb la mofa de "horas sindicales". A més de que són els que estan millor col·locats de tota l'empresa. Es una vergonya. Es la prostitució dels principis d'esquerra en la seva màxima esència.

I ara vaig a pel pitjor tema de tot i que ja he mencionat abans. OBLIGAR A.

Aquesta gent, que la gran majoria cobrarà el dia, m'està obligant, coaccionant-me, a fer la vaga. Es a dir, em cercionen el meu dret a decidir, el meu dret a opinar i em fan perdre més de 100 euros en un periode en el que més et val no perdre'ls. Que pensaràn els pobres que acaben de conseguir feina, ni que sigui precaria, i ara es veuen obligats a faltar a la seva feina? I els autònoms? Viuen del seu esforç diari, i dijous molts establiments es veuràn tancats i trencats per la força d'una dictadura completament anacrònica i atemporal. Jo tinc la gran sort de que dijous, per motiu de l'atzar, tinc metge, i amb el justificant m'equivalen 4 hores, cobraré uns 60 euros.. no es la jornada completa, pero ja es algo. Amb aquesta certesa, el dijous passejarè pel meu poble pel matí, cual heroi de còmic Marvel, a intentar veure com algún piquet impedeix l'acció democràtica de que una persona humil obri la seva tenda per a treballar com un dia normal. Tan de bo em trobi en aquesta situació. El piquet desitjarà no haber sortit de casa seva aquell dia (o no haber nascut). Ho asseguro.

I ara passarà el que molta gent pot arribar a pensar si llegeix això. Ohh el Edu es del PP, es fatxa, es un criminal, es es es.. etc etc. Ja m'ho vaig trobar això amb el moviment del 15M, un gran moviment que ha canviat un munt de coses com salta a la vista. No m'importa, que la gent pensi el que vulgui. Se que nado en contracorrent, pero se que estic en lo cert.

No crec que molta gent treballi en un lloc com el meu, on els sindicats estàn tan arraigats. Se el que em dic, ho he vist molts cops. Els sindicats ja no tenen raó de ser, s'haurien d'abolir, o si més no, reduir plantilles fins que esdevinguessin un sector terciari o ni això dins la societat.

Jo no sóc del PP, no m'he llegit la Reforma Laboral, pero se de que va x sobre. N'hi ha un munt de coses amb les que no hi estic d'acord, contractes amb UN ANY de prova, i coses per l'estil.. es aberrant, vale, pero primer de tot, sóc conscient que aquestes mesures s'anaven a donar. (Això es similar a lo del Plà Bolonia.. la gent fent manifestacions en contra del Pla quan aquest ja estaba aprovat, i no abans.. absurd total), segón, Espanya va tenir unes eleccions al 20N, fa res, i aviam, que quedi clara una cosa x si no us heu enterat: VA ARRASAR EL PP!! Es a dir, que collons s'esperava la gent? La reforma ve d'un partit que es majoria en aquest país, la gent hi està d'acord (ara no em vingueu que si les eleccions andaluses i demés pq es completament secundari). Amb lo que em vinc a referir al de sempre. A més, no tot es dolent.. sino mireu aquesta noticia. No es refereix a la reforma, i es de ja fa uns dies i concretament parla de la Comunitat de Madrid;http://www.elmundo.es/elmundo/2012/03/15/madrid/1331813787.html#comentarios Això demostra que moltes rates surten i sortiràn ara espantades de les clavagueres on estaven. Jo, en el tema de feina i en el de la vida per extensió sempre he pensat el mateix; qui val val, un mateix es el que s'obra les portes per molt malament que estigui la situació. A mi mai m'ha faltat la feina pq mai m'han faltat els pebrots. Ni a la meva germana, ni a la meva mare, ni al meu pare, ni a molt amics meus. Som així tu. Si no t'agrada, agafes i te'n vas, lluny. Tan fàcil com això.

La gent aquí es patètica. Els de dreta et roben i tothom els vota, pero els d'esquerra diuen que t'ajudaràn, després et roben igual o més, i tu hi confies. Fàstic de país. Dijous serà un cop durissim per la democràcia. Serà el dia de la coacció, un altre dia trist en la historia d'aquest trist país, que un cop va ser gran

PD: Per acabar, i vull que això quedi molt clar. Si feu vaga (tant si voleu com si us obliguen), que sapigueu que la majoria dels que duen les pancartes i els que fan més soroll ESTAN COBRANT COM A DIA TREBALLAT, I VOSALTRES NO! Només vull que quedi molt clar aquest tema. I repeteixo, no tots són així, conec meravelloses persones que en són l'excepció pero no l'esperança, que ja està perduda. Doncs res, queda dit.